Alguns comentaris amb ‘marro’ sobre determinats temes politics o els politics en sí, amb noms i cognoms, venen mes i donen mes joc i ‘morbo’, però crec que els que tenim criteri i no anem desgavellats per el món, passem per educació de aquet ridícul joc i creiem mes en els valors de les persones, que en les mateixes persones i a vegades tenim de passar de les seves misèries. Amb l’experiència de molts anys he vist amb llàstima que no hi han amics dins de la política i es molt difícil tindre un amic polític. Per cert, Toni el teu article: la Caverna rosinca, m’agrada en un tan per cent molt elevat, ja que potser, ni tu ni jo, creiem en les ‘pistoles’ ni amb les mentides i en el fons no som de la classe anomenada fauna política ibèrica ‘pota negra’. Ara tu, estàs dins de la política, com ho estaries dins la teva feina, estàs al costat dels que et necessiten de veritat. El realment necessitats.
Desprès d’un dies de descans, vaig decidir deixar de escriure sobre política. L’ ignorància, la intolerància, el nou ric (ex pobre), m’avorreix i molt i a mes amb posa trist. Molts que es dediquen això ho agrairan, podran deixar de fer l’hipòcrita en vers la meva persona. Es que alguns ¡se’ls hi nota tant¡ Ara potser ja podran fer una salutació sincera, igual serà ben rebuda. Alguns alcaldes i ex alcaldes, politics de mig ral podran inclòs deixar de banda pors, complexes i mancances, que han tingut d’amagar davant de la meva persona. Lògic. A molts els he posat a proba. Sobre tot els que volen que els hi riguin les gracies o vagin al seu cop de ‘pitu’. Sempre es d’agrair un descans per la seva anima en pena. Oi? Cap problema.
El millor es el meu entorn, tot el que fa olor a ART, està dins de casa i es molt mes ‘ric’ i agraït i jove amb edat, esperit i idees, que el fals amic de rialla fàcil a un ‘face’ o al mateix carrer o una punyetera exposició de quadres de ves a saber qui… però el mes gruixut es que alguns politics no saben el que es una foto o un quadre de Quermançó. Patètic
Aquest darrer escrit –a sota firmat- es en forma de testament uni lateral, però amb una gran complicitat.
A l’any 2000, a Roma vaig conèixer un quasi desconegut per mi, un gran psicòleg americà que estudiava les mentides a través de les paraules, gestos (expressió facial) i emocions. Era en Paul Ekman, dos anys després es va jubilar a Califòrnia. D’en Paul Ekman s’ha sabut bastant mes per la sèrie de TV, ‘Let to Me’, ja que rel bon l’actor Tim Roth li dona vida.
El món de la ‘mentida’ era el seu “modus vivendi” de Ekman i els seus escrits en varen seduir per descobrir les mentides que m’envoltaven a la meva vida i vaig començar a fer un treball-estudi que te de sortir en breu a la llum: “No tinc molta fe amb les paraules… solament son paraules” relacionat en la hipòcrita i malèvola gent que m’envolta’t durant quasi tota la meva vida
Dies abans de treballar amb els apunts de Ekman, amb va caure a la ma les darreres ratlles d’un erudit, un home savi que no viu ni a Califòrnia, ni a fa conferencies a Roma, sinó que viu a Garriguella, però per a mi es tan vàlid com en Paul, per edat, intel·ligència, saviesa i sentit comú. Al meu veí de Garriguella, que sap més del que calla i escriu es en Joan Pérez Grassa, metge jubilat, amb el qual he compartit idees de les que ell no en presumeix gaire, però jo si en vull i puc presumir de escoltar-les. Amb sento identificat en el seu sentiment de català, d’home bohemi, de home de raó i amb sento còmode escolta’n les paraules en la llengua d’Oc, Provençal o Bretó. Quant en Juan parla de la física, la relativitat, matemàtiques, medicina o de lingüística i de la seva ‘política’ tot lo difícil es fa senzill. Ara vull compartir un escrit del Joan que li ‘fet meu’, perquè m’hi sento totalment identificat, i amb tot el respecte intentaré transmetre el que ell pensa sobre els que s’autoanomenen politics, “El fet diferencial català” “Catalunya País decadent? ” “Decepción, vivir para ver” i d’altres temes d’àmbit lingüístic… que estan ‘al nostre calaix’
“Segons les estadístiques, una persona normal menteix tres vegades al parlar, cada deu minuts, gent normal. Encara no s’han fet estudis sobre les metides dels politics i la seva cadència al respecte. Però alguns diuen que els politics tenen els seus propis secrets i que no es el mateix que dir mentides i això m’ha ‘tranquilitzat’ i molt”. El Quim
Quim Pedret Rovira (Ciutadà del Principat de Catalunya)
Meditacions Politiques
“No hi entenc pas res de política i ja a sé que mes d’un dirà que si no hi entenc, el millor que puc fer, és no embolicar-me a discutir sobre aquets temes. Però jo d’entrada ja ho confesso, de manera que no s’hem pot titllar de saberut. No faig com alguns savis d’ocasió que volen saber i discutir de tot sense cap coneixement, ni fonament i a mes a mes presumeixen de savis. Doncs el que m’ha decepcionat des de que tenim la cèlebre democràcia, que la immensa majoria dels senyors que es dediquen a la política s’ho prenent com una professió i com un medi de guanyar-se la vida. Si actuessin en completa honestedat, sense combatre el partits contraris per sistema, fent una lluita dialèctica aferrissada, deixant de banda el darrer fi que es destruir el contrari, aleshores seria tolerable. També malauradament hem arribat a una corrupció a tots nivells dins de tots el partits polítics i fins i tot en organismes de l’administració publica
El polític en general es un individu ambiciós, desitjós de poder i a mes no hi ha dubte que te set de popularitat, amb accions per captivar les masses. Al polític li agrada gaudir de que la seva imatge es vegi per arreu del país. El cas més extrem és el tenim amb els dictadors, que fan que la seva imatge aparegui per parets del carres, monedes, estàtues i locals públics. En democràcia els governants, quan estan en el poder es tornen dictadors encara que ho saben dissimular bastant be. Aquets fet es mes perceptible a un nivell mes inferior, com pot ser el l’alcalde de poble. No més cal veure com es des viuen durant les campanyes electorals. En els pobles petits, inclòs van de casa en casa mendicant el vot. Però el que es mes greu, és que en general la nota dominat es la incompetència a tots nivells i la demagògia que fan per captar-se un sector de la població. Es normal i notori, la designació de càrrecs, possiblement pactats, abans de conèixer les resultats de les eleccions. Es donen càrrecs i es fan promeses a un sector de un partit que els hi es afí, per tenir la seva ajuda i així pagar la seva col·laboració.
El que fa més vergonya es la manera que el polític dona càrrecs als seus familiars, i en alguns casos a individus amb un dèficit mental tan acusat que fins i tot el ciutadans coherents se n’adonen , perquè per veïnatge, ja coneixen la seva total incapacitat.
Un altre fet que no te sentit moral, però si legal, es el fet de que com a resultat de les eleccions es posen d’acord tres o més partits menys votats i governant front un partit majoritari. La vergonya es superada a vegades per unes propagandes als mitjans de comunicació amb despeses milionàries, que no tenen en absolut cap utilitat i masses vegades estan fora de la llei.
Ja hi conto que em diran que els politics en democràcia son imprescindibles. Tot deu ser i pot ser discutible. Però jo diria una cosa: Seria preferible un govern format per tecnòcrates, però amb garantía de la seva capacitat en cada organisme, per la seva acreditació de estudis superiors, ja que per el país seria una economia extraordinària.
Encara que s’ha dit molt que la democràcia es el menys dolent dels sistemes, podria haver-hi un regim encara que no s’anomenés democràtic, però amb dret dels ciutadans a defensar-se en front dels abusos del poder de la administració política i publica
I per acabar, ja se, que amb tot el que he comentat, més d’un em dirà que això que he escrit no he descobert les Ameriques, que això ho pensa tothom; Doncs no pas tothom, la majoria de la població està cega davant del seu polític preferit. Si la població fos conscient del que és i fa realment la fauna política, no anirien a votar a les eleccions. A Catalunya malauradament ja comença a succeir, encara que per el moment en un grau no molt elevat”.
Quim Pedret
Lo timbaler del Bruch
Joan Pérez (Ciutadà de la Corona d’Aragó)
Metge jubilat
