El Blog del Quim Pedret

Mossèn Páramo desde la Tribuna, by Quim Pedret

2011-10-27T23:20:00.000Z

octubre 28, 2011

ETA, PUNT FINAL

Aquest troç en blau, està escrit i pujat la matinada del dijous 27-28 d’octubre

Ahir com molts dimecres vaig anar a fer el meu cafè descafeïnat al bar d’uns amics. Sempre agafo el Setmanari Empordà i li faig una ullada, tampoc no molt extensa, perquè tot s’encomana.
Al arribar a casa vaig per un ‘petit’ article dedicat a molts que varen llençar flors i les campanes al vol per la famosa ‘Tregua de NO matar por parte de Eta’ i crec que tenen de ser prudents amb el assassins. L’escrit anava adreçat a un persona mes en particular que les demés Una persona que m’ha portar inclòs ‘topos’ a dins de casa meva, per saber de es de la meva vida i a que em dedico (políticament parlant). Desprès de fer.lo ho vaig deixar corre i el vaig guardar

Avui he pujat l’escrit a la xarxa
Avui el simpatitzants, i aprenents de ETA no han matat, ni han cridat, però han demostrat un cop mes que no estem malauradament davant de un PUNT FINAL (com diuen els profetes). La Presidenta del govern Foral de Navarra, ha estat agredida (mireu ve les imatges) i humiliada, no sols com persona i com a dona , sinó per el fet de ser la Presidenta de la terra que ETA vol controlar (Navarra). 24 hores desprès em reitero amb el que vaig escriure la matinada del dimecres. Sr. Carles, fassi el favor de callar i la meva malmesa salut li agrairà molt. (I a mes podré comprar i llegir el Setmanari Empordà o l’Hora Nova, sense ensurts) Moltes gràcies

El líder mundial que esta per sobre del be i del mal, pensa per nosaltres. Siguis benvingut

"La capacitat de perdonar està en funció de la capacita d’estimar? També que sí. Crist, què ens diria, què ens diu?"
Et contesto rapit Carles: "ETA son una colla de assasins i fills de puta -de mare santa-. Mes clar l’aigua? … i si segueixes lleixin et demano una cosa si et plau…

En principi demano excuses als meus lectors per que el escrit crec que es un pel llarg, tot el contrari del receptor de la carta que sempre li considerat un pel curt.
Fins ara he sigut una persona respectuosa, educada i inclòs sensible, fins hi tots sensible a les mancances del demés. (incloses algunes persones que anomeno mes avall). O sigui que les entenia o no, però les respectable. Ja que tots tenim un cul, tots tenim una opinió, tot es opinable i tot cul es per seure (u opinar) i tota opinió es rebatible, o no. Ara, a vegades les mancances, el deliris de grandesa i la supèrbia es transforma en desinformació i qualsevol amb un ordinador i una mica de sort pot escriure qualsevol bestieses en algun diari, i això es el que pasa. La gent no esta preparada i pot se president del govern o alcalde qualsevol i això es el que veiem en massa freqüència. A les hores entrem en una societat desinformada, manipulada i això pot ser perillós.

Aniré uns dies enrere…,ETA (banda de terroristes armats i colla d’asasins, (Ells s’autoanomenen revolucionaris per Euskalerria) varen fer l’anunci de un tregua de foc, o sigui.. "de moment, no matarem" I van uns tretze comunicats? El podem creure o no.. Jo no em crec res. Pregunto: Perquè aquesta dèria de creure-les ara?. Varen sortir els de sempre, amb el cap tapat i posant les mateixes condicions: "Negociar amb el govern espanyol i amb el govern francès"
Molts varen tirar coets i va semblar un país on havia arribat Papa Noel tres mesos abans. Però la meva sorpresa no va ser solament aquesta. Vaig deixar que molt s’omplissin la boca de que ja havia arribat la pau a Euskadi. Com he dit abans, cada un pot dir la seva i opinar el que vulgui o cregui. Jo no ho vaig creure res de res. Vaig pensar en el maleït 11 M a Madrid, que vaig plorar davant del televisor. No m’importava si era ETA o el terrorisme islàmic. Era una barbàrie. Ara per molts ETA ha deixat de matar, potser es evident, jo no he vist per sort cap mort o ferit en els carres ni les places. Ni ho vull veure mai mes. ETA –momentàniament- ha deixat de matar, però no ha deixat de estar preparada per tomar a matar, te mes diners, te mes informació i segurament ‘topos’ segueix roben armament, municions, bombes (caso Faisán) i segurament te molt ben preparat el seu aparell Logistic. Tant el govern de PSOE com el PP (oposició) varen tirar les campanes al vol, mentrestant les víctimes del terrorisme estaven i segueixen indignades. Han corregut rius de tinta per aquesta enèsima carta de PAU. Inclòs alguns han il·lustrat els seus articles posant la colometa amb el lleure d’en Picasso, altres, s’han curat en salut per si de cas i en fet dues versions del fet de aquesta tregua. Es com jugar a la puta i la ramoneta, joc molt utilitzat darrerament, sobre tot dins la classe política. Altres han dit que la família l’Ernest Lluch (un bon Home) fa saltirons d’alegria, que perdona, ni tenen odis, Jo no em crec res.

Mireu si jo vaig a robar a dins d’un banc i porto armament i mato vol dir que delinqueixo i soc un assasí, però si al cap de dos o tres anys dic que ja no robaré ni mataré, no crec que tingui cap vàlua ni em donguin cap medalla. Això vol ETA Primerament jo ja no tenia de anar robar, segona no tenia perquè matar a algú i que ara digui que serè un bon nen, no es moralment ni legalment acceptable i tinc de complir pena Sempre, com ho es ETA, als ulls de la societat i de la justícia serè un assasí i sense cap credibilitat, fins que no paguin i deixin les armes, SENSE cap condició
Ara ETA ha posat de genolls a tots el aparell de l’estat. Abans a altres governs. Ara ho ha fet com una mesura electoral –pactada- per col·locar a tota presa els elements de Bildu a llocs estratègics. Amb ETA han negociat tothom, el govern de Zapatero no es l’accepció i ara ells, cara la societat que ens tenen per imbècils alguns fan palmetes. Aquí a Catalunya també tenim ‘palmeros’ que encara no se que colons celebren (ni diuen PAU), i gent de bona fe que s’ho han cregut i inclòs els hi cau la baba (baba rai, en tenen mes), Criden ETA no mata, ni crida? Quina bona oïda que tenen a Eukadi i això que esta a uns 450 km)
Al veure la noticia vaig pensar en el 28 de desembre o en un 20 N, dates prou còmiques, una per les innocentades i l’altra per commemorar la mort d’un feixista.
Si anem a casa nostra, l’Empordà, anem a Roses. Varem viure aprop el terrorisme de ETA; va ser la mort del primer Mosso a Catalunya, el Sr. Santos Santamaria. Q.E.P.D.
Han passat els anys i he fet tot el possible per escriure sobre Roses, en la distancia, llarga o curta. He tingut cura de fer-ho be i no se si la memòria i les forces m’acompanyaran per seguir fer-ho, però d’un tems cap aquí i vist el panorama sociopolític he deixat no tan sols de escriure, -motius familiars i físics -que he tingut de deixar de escriure a webs del poble, i comarca, bloquejar alguns personatges del Facebook, he deixat quasi de anar a Roses i he desconnectat Empordà TV, per no veure algunes coses i cares, però el Sr. Carles, (sempre ell), mes conegut com l’amo de Roses, te la mala costum de escriure als diaris de àmbit comarcal. I ara també els tindré de deixar de llegir. Ara te una tribuna i una foto a un setmanari a on el esmentat batlle, està ‘repantigat’, i ‘escarxofat’ con si estés a casa el sogre, passejant les seves grandeses i el seus desconeixements.

"Avui em sabut que ETA es un punt final, es la millor noticia.. …recordem el 365 dies de l’any al Santos Santamaria. Que esta al cel". L’alcalde accidental era el bon amic Miquel Gotanegra i jo estava a casa amb la pota xunga, de una ensopegada de tant treballar. I que desde la meva convalescència, també he sentit el patiment i la pena que encara porto al damunt" (paraules de Carles Páramo)
Em sabut per part del batlle, que la mort del Mosso no va afectar al turisme, cosa que als pares del Sr. Santamaría -noi assassinat- els hi devia fer molta il.lusió ¡Spain is l’ostia de diferent! Que n’ets de patètic i lamentable!!!

Mira que fer un balanç amb positiu del turisme, incloent la trista mort de un jove mosso, amb els numero de llits plens, d’aquell maleït estiu de Roses, per tu no te preu ¡¡ Increïble !!!

¡¡ Costa Brava Catalana !! Encara deuen cantar els turistes de l’any 2001

Senyors, ETA ja deixat de matar i jo ja he deixat de comprar el Setmanari Empordà i l’Hora Nova i us ven juro que tindre la pau interior que vull i necessito. També podria fer una collonada -espero que no li paguin per escriure aquestes bajanades- però si ho necessita –es pobre- , jo li pago cada setmana, perquè no escrigui res i ens deixi a tots en PAU.
Ja li vaig fer fa uns dies un escrit dins de la meva web, a ell (Carles) i al Felip Puig (el des mossos), perquè deixin de dir bajanades com: "Roses te de tindre ordre i esperit de llibertat" Quins pebrots!
Tot el que he escrit es resumeix en això:

Qui s’ha cregut vostè qui es. Diu: ETA ha fracassat, Es l’hora del perdó? De demanar perdó? I concedir perdó? Crec que si, sense oblidar les víctimes directes o indirectes. Perdona Carles, ETA no ha fracassat. Aquí no hi ha una rendició d’ETA, no hi a dissolució, aquí no s’han complet penes, aquí ETA posa condicions per seguir matant o no. Aquí no hi han víctimes directes o indirectes, nomes hi han VÍCTIMES i tu no es ningú per donar perdons, ni per demanar-los per ningú, ni en nom de ningú. Tu ni ets Deu, ni salvador de pàtries , ni causes perdudes ni ets una víctima del terrorisme, tu est la teva pròpia víctima , tu ets una víctima de la teva arrogància i la teus deliris de grandesa. Pregunta a un familiar del Sr. Blanco si han perdonat als assassins del seu fill, o potser creus que el Sr. Blanco es el culpable d’estar dins la trajectòria de la bala, que el va matar, quant estava lligat a un arbre i estan tota la població amb el cor encongit? Potser si que tots som víctimes de molts i masses terrorismes i malauradament sempre que hagin diaris escrits tant permissius, a la ma de tots, que inclòs posin la foto del el Batlle repantigat, que hi hagin blocs, webs i tota mena de chats, tots podem ser víctimes de un terrorisme que no mata, però fa molt de mal, com el teu i com pot ser la teva ignorància e inoperància
Per cert, ara que t’has convertit en líder mundial de la religió, la moral, la llibertat i les bones costums, escriuries el mateix si haguessis sigut tu el germà (no ho desitjo, ni en el pitjors del casos) o un familiar directe del Sr. Blanco? Fes-me un favor, no ho pensis, ni contestis, CALLA, si us plau.

¡¡ Deixam tranquil !! Collona

Escrit per El Quim Pedret i Rovira la matinada del dimecres 26-27 d’Octubre

VISCA CATALUNYA LLIURE

"La Rovirada" 1811 a TV3, By Quim Pedret

2011-10-25T19:57:00.000Z

octubre 12, 2011

Aqui teniu el troç que va emitir TV3

Emissió del "Telenotícies comarques" - Girona 06/10/2011

Cliqueu per veure el video

Escenes rodades al Celler Espelt de Vilajuïga amb motiu de ‘La Rovirada 1811

Pujat per El Quim Pedret

La 1ª Caga-Ruta de l’Hort a l’Empordà, by Quim Pedret

2011-10-25T19:54:00.001Z

octubre 15, 2011

Joaquim Pedret Rovira

Que collons es l’Art del Hort sense la fotografia, les lletres, la musica, el tapis, els esmalts i tota expressió d’art? (Des-de aquí reivindico una Mostra d’Art del Hort que ho aglutini TOT i fer una gran amanida. Es per aixó que...

….Està a punt de solfa la 1ª Caga-Ruta de l’Hort, on hi participaran unes 80 verdures, o mes, en uns 20 horts o mes repartits per el municipi. Estarà organizat per la Capitana Enciam. "Perque els petits gestos son poderosos" Es un projecte engrescador i significa obrir els nostres horts als ‘tomaquets’ i els seus consumidors. Hi haruran ‘tomaquets’ i ‘tomateres’ de renom, vinculats al Empordà i part d’Andorra

Tinc a la Tieta Cisqueta Maluc i Pi, amb una emprenyada de dos pebrots de ‘cal cristu’, diu que li han pres l’idea i l’invent es seu, seguirem investigant

Però tot i així, com alcalde de casa meva, valoro molt positivament aquest projecte, sigui de qui sigui l’idea i per el que significa la promoció de la nostra comarca. Agraiexo a la inesgotable Margarita (Alias ‘Capitana Enciam’), perque malgrat que no te prous mitjans, ni mitjons economics, ha entes (i sino ho enten, que es foti) les retallades del meu ajuntament i que no hi han gaires quartos i que farà tot el posible i sino que possi ella els cales de la seva butxaque, perque sigui un tot un exit la patatera. Es combianaran, com he dit anteriorment, verdures i fecules, vinculades a l’Empordà i part d’Andorra, amb tomaquets de renom, vinguts de Barcelona, de Madrid, Valencia, Galicia i altres indrets. A partir d’avui gaudireu del seus sabors, olor i textures. Descubrireu tots el racons de un bon Hort. Benvinguts a la 1ª Caga-Ruta de l’Hort.O sigui que si viatges a l’Alt Empordà i pasas un cap de setmana de ‘pebrots’, en la mismísima Ruta de l’Hort, que tiene muy buen PINTA, estaras aixerit com un pessol. Si ets agnóstic i/o ateo, quedat en casa miran-te el pepino o el carbassó. Ja que el diumenge -som molt ‘píos’- tenim confesió, misa cantada per un tal Gregori i un credo de aqui t’espero cantat a la Muntanya de les Oliveres. Aixi sigui o Amen (llatí)

El Quim Pedret

Alcalde? Au vinga….no fotis tiuuuu…. Que no ho organita cap Ajuntament de la comarca. No ho patrocina cap comerc i no hi col.labora ni deu !!!Deu quin Tomaquet !!!
Sigueu benviguts a la 1ª Caga-Ruta de l’Hort.

Sra. Margarita Flores del Campo

Un preciós ‘tomaquet’ de gran renom fora de l’Empordà, dins del seu estil

Un hort Urbà

Cultivar hortalizas, vegetales y hierbas aromáticas es un pequeño placer, ya que nos permite estar con el culo al aire libre, en nuestro huerto casero…Pero ¿Qué pasa cuando vivimos en la ciudad y el mayor contacto que tenemos con el aire li…bre es nuestro balcón? Pues podemos jodernos o podemos crear un huerto urbano. Por esto y para saber por dónde empezar os recomiendo el curso ‘Digui Oiga’ de pixa TV (tres), el: ‘Huerto en casa, la alegría de la huerta’En el ‘Digui Oiga’ tindreu el vostre politono al mobil: "Con el enciam, farem una bona ensalada" o "L’aceituna te pinyol, en camvi el platan, no en lleva"

Reflexió seriosa per ‘els importants inútils’, que son concients que el que fan, no es res mes que fems (merda) i que utilitzen els demés i la seves obres, per intentar tindre un minutet de gloria als mitjans, sempre dins de les seves mancances. I després, que?

L’art és la expresió del sentir d’una societat, emergeix fins a ser una manifestació que mai abans s’havia expressat d’aquesta manera, l’Art i el Hort tenen de ser originals, tenen de ser únics, no te d’estar subjecta als canons de bellesa actual, la qual cosa pretén és ser una obra que arribi al sublim de les persones. Si no provoca alguna cosa, segurament que l’obra no és res… i no tidrem amanida

A l’actualitat malauradament existeixen masses ‘artesans’ que fan les ‘reproducció’ d’obres famoses, amb un suposat toc personal, inclos els comparen cuiners de la sardina i el tomaquet am treballadors i genis de la pintura. Però aquests genis del segle XXI no són artístes, tret que s’arrisquin per anar a ser més (molt dificil) Un artista te de ser únic i realment coneixedor de les bases de la seva obra. Deixem-nos de negocis i marketings barats. També de sopte ens trobem amb ignorants de l’art que diuen: "Això ho pot fer el meu germa de 3 anys" La realitat és que no ho va fer el seu germà, ni ell tampoc ho farà. Hem de ser més coherents en expressar-nos i treballar,treballar i treballar i saber dibuixar … perdó dibuixar un bon tomaquet per una bona amanida que ‘PINTA’ molt be (en que estabe pensant?)

El Quim Pedret

Us deixem -ja tornarem- amb una petita mostra d’art de camperol. Aixó sembla que pinta força be

A partir de la setmana que be, en aquesta pagina i dins del ‘Facebusss’ -que diu la meva Tieta Cisqueta- ella mateixa començarà la Ruta de la fotografía per promocionar aquest art desconegut i tristement oblidat, dins del Caga-Art-Interesat-i feste fotra. Serà crec,-es una sorpresa- la 1ª Ruta del Art Fotogràfic del Quim Pedret (jo mateix) i altres artistes, que hem pasat a la jubilació anticipada i ben guanyada. Però mal entesa

Gracies Tieta, deu sempre la tindrà a la seva gloria (quan es mori, es clar)

Pujat per El Quim Pedret, Ciutada del Principat de Catalunya

"Sergicoses" a Pau ¡Quina pau!

2011-10-25T19:53:00.000Z

octubre 15, 2011

Foto: Elena Kudryashova

Fotos: El Quim Pedret

Foto: El Quim Pedret

Pujat per el papi, mentres jo dormia

Lo Caga-Tio Vicentet de Gandesa a Vilajuïga

2011-10-25T19:50:00.000Z

octubre 18, 2011

Lo Caga-Vicentet (perdó per lo de cagar), es fill de Gandesa i la seua mare era la Visanteta de Fabara*. Ara viu entre Gandesa i Roquetes. Es solter i la Tieta Cisqueta de Garriguella lo perseguiex,(pobre home, no sap lo que li espere)

Lo reporter mes intrepit i rapit de Radio Ona Vilamalla, lo Guillém Plujà, va enxampar a lo Tio Vicentet i a la Tia Cisqueta de Garriguella, a la exposició del pintor José Luis Pascual al bonic poblet de Vilajuïga

*Desperés varen fer una pel.licula que es deia la ‘El Virgo de la Visanteta’ ambientada a Favara (Pais Valencià) a la epoca del ‘destape’, a on totes les noietes sortien amb els mamellots a l’aire, i a varen inspirar en la mare del Vicentet (una mica lleugera de cascos i mamelluda), però varen cambiar la Fabara de Terol (tocant Gandesa), per la Favara de la Ribera Baixa de Valencia. Aixínes la seua mare, no es va poder emprenyar amb los del cine. Encara que -tot sigui dit- les dues eren molt foll.. folla.. shshsh …desfogades ¡¡¡Aixines!!! ¡¡¡Punyeta!!! `

Preguem disculpes pe el lleguatje barroer del texte, l’enviat lo germà del Vicentet -lo tio Collons- que es una mica bacó (porquet) al parlar i ni es dutxa. Be, de fet solamnet es dutxa per Nadal i per la Festa Major del poble. Diu que estalvia aigueta. Collonades suades seues. Mes a sota trobareu la pel.licula sensera de l’altre ‘Visanteta’ (la guarrota)

Podeu escoltar la conversa clicant lo Caga-Tio Vicentet ¡¡¡ Vaja tres !!!

Sentim no poder posar una foto de lo tio Vicente

Es tant lleig, que tenim por de que peti la xarxa, posarem un foto

del seu germà el Tio Collons, que va participar en la pel.licula de sota

Visanteta de Favara

Aqui teniu el link la pel.licula sensera Cliqueu al Virgo

No hi paraule bruta que se digui en valencià, encara que sigui fill de pu..Salut

Tota aquesta historia no es te de confondre amb La Vicenteta del "Tres pics i repicó" de TV3

Aquella era de Torreblanca de Castellò de la Plana i amiga de l’Antoni Bassas. Res de familia

Pujat per el El Quim Pedret, nebot de la Tieta Cisqueta Maluc i Pi

Elena Bugedo actua a Barcelona, by Quim Pedret

2011-10-25T19:49:00.000Z

octubre 21, 2011

El Diumenge, 30 d’octubre a las 21:30 i el 31 d’octubre a las 0:30

‘Al ritmo de tu son’ (Cliqueu per escoltar)

Elena Bugedo al Macondo Bar de Barcelona

Pujat per El Quim Pedret

Els tambors d’en Duran, by Vicenç Pedret

2011-10-25T19:48:00.000Z

octubre 23, 2011

Vicenç Pedret i Clemente

Nosaltres guerrers, votants convergents, som cridats a salvar la pàtria pel nostre manitu, ‘gran cap pelat’ (en Duran)*

Un Duran catalanet

No se si veu veure el megareportatge sobre en Duran del diumenge passat a la vanguardia. Jo vaig fer com els nens i només en mirava les fotos, perquè la lletra ja me la sé. El tema gràfic escollit per els publicistes era un fons negre i en Duran parcialment genuflexe tocant els tambors.

En un primer moment, mirant de captar el missatge, vaig veure-hi una semblança… amb el Timbaler del Bruc? Però l’imaginari col·lectiu situa al nostre timbaler resistint en soledat, aliat amb les muntanyes, valent i decidit a l’impossible. No, el timbaler no s’oferiria a governar a Madrid, o a entrar al govern de l’estat a canvi d’un pacte fiscal indefinible.

Duran-Lleida fent de Timbaler del Bruc

En un segon moment vaig veure l’imatge dels indis resistint a l’invasor yanki, on els timbals de guerra eren una crida!. Nosaltres guerrers, votants convergents, érem cridats a salvar la pàtria pel nostre manitú ‘gran cap pelat’. Incitats pel ritme primitiu del tam-tam, ho deixàvem tot i votàvem, mig posseïts pels nostres ancestres, al gran xaman, al polític més ben valorat. Clar que, llegint posteriors declaracions i cartes setmanals, el gran xaman ens instava a deixar les armes, i acceptar amablement seguir a la reserva, donant els nostres diners als americans, mentre ells ens seguien donant alcohol i ens feien treballar per pagar les seves carreteres i ferrocarrils. Els nostres altres caps de tribu, “Caballo Loco” i el seu pare “Toro sentado en un pujol” fan sonar uns altres tambors, i no precisament en la mateixa direcció.

Un Duran d’acudits

De fet, cap d’aquestes èpiques imatges responien a la realitat. Quan un candidat convergent s’ofereix a dir tota mena de bestieses (insultar els pobles del sud no és una bona tàctica, creu-me Duran), a oferir-se per tota mena de càrrecs (sentir-se capaç de presidir l’estat espanyol, és un deliri de grandesa Duran), és que “pinten bastos”. El PP guanyarà per pura higiene democràtica i CiU seguirà fent de caixer major del Regne a Catalunya. La paradeta d’en Duran a Madrid (amb en Casas, en Sanchez I els dos Silvas) es fa servir de lobby… i està vist que només ho atura Déu nostre senyor (ja que sembla clar que el nostre Duran 007, té llicencia per matar) jajajaj*

Un Duran festiu (Son els tambors?)

Em quedo per tant amb la imatge del Duran festiu, que boig de salsa, toca els tambors ennivrat per la concupiscència carnavalesca de la ressaca electoral, on la follia que tots portem a dintre l’allibera de la bogeria del moment present i el seu veritable jo de “follet” es desferma. És el Duran que es despentina d’una vegada per totes, deixa de fer el paper de “Don Perfecto” per assaborir bocins de realitat als que ha renunciat per construir el seu paper de “polític d’estat”. Aquest és el Duran que deixa d’una vegada per totes la política i allibera a CiU d’un malson incurable: Fer “la puta i el ramonetes” sense saber explicar perquè*

Jo em quedo, si això fos possible, amb el “polític” que sigui com el de la cançó del tamborilero. "El tamborilero” que només té un tambor i que està disposat a regalar-lo al nen Jesus perquè no té res més. El “polític” que si que ho donaria tot per Catalunya, que donaria el seu tambor, si no tingués res més. D’aquests polítics n’hi ha, als partits catalans, però noi, no els deixen presentar a les eleccions a Madrid !*

Felicitats Vicenç*

*El Quim

En Vicenç Pedret i Clemente es Propietari Gerent de Ramon Clemente a El Masnou

Es Co-fundador i Vice-President de Soberania i Justicia

Pujat del Mati.cat per El Quim Pedret i Rovira

En Felip i en Carles, com dos reis a Roses, by quim Pedret

2011-10-25T19:45:00.000Z

octubre 23, 2011

Felip Puig i Carles Páramo, dos frases per l’historia

¡¡ No em feu perdre el temps !!

Diu el PUNT DIARI-AVU (Diari al servei de CiU)

Una frase

"Les lleis que regulen els cossos policials de Catalunya, ja han quedat superades per el temps"
Firmat: Felip Puig i Godes Conseller d’Artur Mas)… Artur, et vares lluir

Felip, soc el Quim (el cossí del Vicenç Pedret) Soc aquell xicot (tu i jo tenim la mateixa edad) tan simpàtic que si es porta be i es un bon catalanet, li rius les gracies al Faceboock i sino el fots fora de facebock El mateix tarannar que les criaturetes. L’Ortega i algun il.uminat mes varen fer el mateix (al carrer de pet). Cap problema. Desprès et contesto a la teva magnifica frase.

L’altre frase
"Seguirem exigint molt a la policia, Roses ha de ser una població amb ‘ordre’ i ‘esperit’ de llibertat"
Firmat: Carles Páramo i Ponsetí Alcalde de Roses (Titul que li va tocar a una rifa)… ¡¡Roses us hi vareu lluir!!

Carles, tu i jo ja ens coneixem. No calen presentacions. Per cert el face no el tinc tancat, et tinc -com a molts salvadors de la patria com tu- et tinc bloquejat. De res. Es per neteja mental perpetua

Com de la familia, les mateixes cares…

¡¡Un segon…!!

Felip V, amb el seu nomenament com a Rei de ‘España’ a la mort de Carles II

va esdevenir el primer rei de la Dinastia Borbó al tron del Regne espanyol i va instaurar el centralisme, a l’estil de l’absolutisme borbònic instaurat a França.

Jo? Tranquil, que ja us ve de familia. Seguim….

Si, us contesto al dos, però de preseta que es tart i vol ploure

No es veuen declaracions com aquestes cada dia. ¡¡Caram !! La Catalunya de la pandereta mitg celtiberica, la que deia Carandell, també existeix ¡Què cony!

Felip… dius… escolta: "Les lleis dels cossos de Policia han quedat superades". Dons tens tota la raó, i mes ara en quedat inclòs augmentades. Els Mossos de paisà (secreta) varen fer que la repressió franquista fos un joc de nens en comparació amb la seva brutalitat i cinisme en que varen actuar uns d’uniforme i altres de paisà.

Els hi vares veure la cara a la secreta? Es vas manar tu? Quina vergonya per la seva i la teva oi? Aixo es tot el que saps fer?
i si un familiar teu hagues estat sentat a terra? Haguesis fet el mateix? No ho pensis…no et cansis. Et contesto: ‘NO’ El ciutadà que et va votar no vol això, inclòs jo. Segurament que molts com a persona et considerem un bon home, ni robes ni mates a ningú, però com politc ja et vaig dir per activa i passiva, millor plegar, altres et varen posar una querella.

Sempre voleu sentir el que mes us agrada i sinó actueu de la pitjor manera. I amb mala llet .

Fes com jo. Si no saps o no hi mes, dedicat a viure. Al mateix Carles Páramo (el de Roses, si el mateix) el vaig treure i bloquejar jo del meu Face. Sentir.lo o llegir.lo es una crueltat brutal. Es millor viure i tindre amics coherents, que veure tontades i escrits, que et posen del nervis i el metge despres s’emprenya i amb raó. ¡¡No se si m’explico, no se si m’entens!!

Parlant del Carles… seré molt breu, em cansa molt aquest home
M’esplicaré de una punyetera vegada i potser la darrera. Primer l’acent (À) a la paraula Páramo, no existeix. ES FALS. ‘Páramo es una palabra castellana y los apellidos no se traducen’ Quina mania de catalanitzar.ho tot. Es como llamar a Felip Puig, Felipe Montaña ¡No foteu conyas!

"Seguirem exigint molt a la policia, Roses ha de ser una població amb ‘ordre’ i ‘esperit’ de llibertat" C.Paramo, (qui si no?)

Carles saps una cosa? El pobles tenen tots el dret de ser lliures, no ets ni deu, ni el salvador de la pàtria, per dir a la gent de Roses, que tenen "l’esperit de llibertat". Qui t’has cregut que ets? O ets lliure o ets un esclau. Ells son lliures. Tu no. Tu ets esclau de les teves paraules, de la teva egolatria i esclau de les teves pasades de poble, perquè mai penses ni escoltes (escolta el àudio de la festa dels avis a on els vares titllar d’antiquitats i quasi fosils, gravat a TV Empordà). Sento pena, que ja es molt sentir. Ets una caricatura del que haguessis pogut ser: un bon alcalde ben recordat.

‘Primer al poble de Roses els hi dones ‘l’esperit de llibertat’ i desprès si vols seran lliures i sinó volen ser lliures, ho seran per pebrots i per el teu real decret? I referent l’ordre posaries fimes i amb ordre, fins i tot al Rei del Carnestoltes (el rei del pocasoltes) Pocasolta? A que em sona?
No et considero ni tans sol polític. Un home que fa…. Com a persona et considero…ho deixo a l’opinió del lectors i dels que et segueixen la ‘veta’ (molt per por). Com alcalde, si jo visques a Roses, em faries una mica de por, solament una mica, però seria un por… com et dira jo?.
Salut per a tots dos i que us il.luminin els deus, que bona falta us fa. ¡¡No se si m’explico, no se si m’enteneu!!

Visca Catalunya Lliure i que els deus ens lliurin de polítics com vosaltres. Quin país, redeu !!!

PD. Desde aqui rebin una cordial salutació el meus amics de han estat o son de la Policia Local de Roses i Mossos d’Esquadra de Roses i Figueres. Aixi com membres de el Cos de la Policia Nacional i Guardia Civil (Cos, on ting un dels millors amics que es un pot tindre)

El Quim Pedret i Rovira

Duran sobres dins una Catalunya Independent by Quim Pedret

2011-10-25T19:43:00.000Z

octubre 24, 2011

Que hi feia en Duran a Vilademuls (Pla de l’Estany) el diumenge 23 d’octubre ?

Potser ja seria hora de que algu digui que Duran hi sobra, el mon s’ha mogut molt en els ultims 30 anys, i ell tambe, pero potser ja n’hi hga prou.

Confesso haver votat CiU a les catalanes. M’arrepenteixo. Ara bé, el dia 20 de Novembre me’n vaig a passejar. Mai no se’m passaria pel cap ni tan sols plantejar-me el vot a en Duran ni a CiU. Ara no. Ja ho va dir aquell: “Una vez y ‘na’ mas Santo Tomás” Al Duran que el votin els espanyolistes. Ja fa molts anys que CiU sap que amb aquest candidat no es va enlloc, i només se l’agunta per tal de mantenir un cert equilibri de poders a la coalició i perquè el Sr. Duran imposa mà de ferro a Unió (sincerament, en desconec els motius) o millor callarlos, no sé per què té tan poca contestació interna a casa seva, és quelcom que se m’escapa).

Espero que CiU tregui uns resultats penosos i això els fassi renovar de cap a peus Mas , aquest no es el cami, ni son el millors. En Duran és un simple vividor de la política. Molt ben valorat per l’electorat espanyol i l’electorat del PP. Però és clar … l’electorat espanyol no vota a Catalunya, i l’electorat del PP vota directament el PP. Això passa perquè el vot idependendista ha de canviar, i lluitar pel dret a decidir. El drets a dicidir no es el dret de plorar i retallar de CiU i amb el cret d’Independencia CiU tan com esta ara no hi entra. Entraria amb sinó dos pebrots, cosa que ni avui per avui sembla ser que en Mas, ni en Duran els tenen.

De ben segur que a Catalunya serà el lloc de ‘l’estat espanyol’ amb més abstenció. En canvi a Euskadi, la participació serà altíssima perquè tenen partit independentista de masses. Cosa que no passa a Catalunya i permet les mediocritats, tipus Duran i la Chacón a Catalunya amb percentatges de vot cada vegada més migrats.

Al 20 N serà el cop definitiu d’una victòria sociològica de l’independentisme.

Catalunya, ARA, avui mateix, es troba orfe de representativitat política.

¡Collons!, perque em posso tant amb el Duran?, El pobre prou feina té en buscar cada dia més de mil euros, per tal de no dormir sota el pont de la M-40 a Madrid Ara dorm a una petita suite del Hotel Palace

El Quim Pedret i Rovira

Sergi Pedret, "Un espectador d’altura", By Quim Pedret

2011-10-25T19:42:00.000Z

octubre 24, 2011

Sergi Pedret a l’Exposició de José Luis Pascual a Vilajuïga

Un espectador que s’hi fixa molt Foto: Quim Pedret

Pujat per el meu papi El Quim Pedret

El 2 de novembre boda reial a Figueres, by Quim Pedret

2011-10-25T19:40:00.000Z

octubre 24, 2011

Farà 310 anys d’aquell dia ‘magnific’ per els catalans. Era l’any 1701

¡¡ Quin ensurt !!! oi?

La 'Parelleta 'casada a Figueres

Felip V Rei d’Espanya, ‘Duc d’Anjou’ es va casar a Figueres el 2 de novembre de 1701 amb Maria Lluïsa de Savoia (tenia 13 anys), filla del Duc Víctor Amadeu II de Savoia i la princesa Anna Maria d’Orleans. D’aquesta unió tingueren quatre fills: Lluis I, Felip Lluis, Felip Pere i Ferran VI… podriem seguir, però no volem aborrir… despres ja venen tota la demes colla de Borbons i tal i tal…

Pregunta: Creieu que es te de celebrar tal aconteiximent?

Sense comentaris

El Quim Pedret i Rovira

Una Petita Flauta Mágica, de Mozart, by Quim Pedret

2011-10-25T19:39:00.000Z

octubre 2, 2011

Una experiència molt amena per a nens i nenes de totes les edats. L’hora que dura l’espectacle no es fa pesada pels més petits. Molt recomanable. Un passeig agradable per introduir als nens i nenes al món de l’Òpera. El Director del Liceu Guerassim Voronkov i Elena Kudryshova (dos rusos que viuen i treballen a Catalunya) la varen portar dues vegades a Medellin (Colombia). Aqui a Catalunya s’han fet gestions per fer.la a l’Empordà, però per alguns politics deu ser massa despesa portar els musics del Liceu aqui dalt i fer pagar de 4/5 euros per nen. Sense comentaris

Pujat per El Quim Pedret

El pintor J.L.Pascual a Vilajuïga Octubre 2011 by Quim Pedret

2011-10-25T19:38:00.000Z

octubre 3, 2011

El proper divendres, 7 d’octubre,a partir de les 8 del vespre a la inauguració de la exposició
"A DIARI"
José Luis Pascual

El divendres, dia 7 d’octubre, -a partir de les 8 del vespre- hi haurà l’inauguració de l’exposició de l’artista José Luis Pascual i les seves darreres creacions; acrílics, olis, tintes xineses i retalls de diaris al collage.

Pascual exposa un amb ironia i fa un crit en contra la massificació de la publicitat amb un xic d’indignació, fent esment a les pagines que dia a dia omplent el nostres diaris

La mostra del Josep Lluís Pascual sorprendrà al que no estan acostumats a veure les seves obra dels darrers aquets anys, ja sigui a l’Espelt o en altres sales de exposicions

Podreu veure la mostra de Pascual tot el mes d’octubre a l’Espelt de Vilajuïga

Pujat per El Quim Pedret

Baglioni, el cantautor d’Italia, by Quim PEdret

2011-10-25T19:36:00.000Z

octubre 4, 2011

Download

Claudio Blaglioni in Incanto (un encanto) Cliqueu per escoltar

Claudio Baglioni es referencia de la música romántica, artista de por lo menos tres generaciones y a sus 43 años artísticos sigue en los primeros lugares de Italia y Europa. Toca casi todos los estilos de música y en la constante búsqueda de nuevos lenguajes expresivos ha colaborado con artistas como Peter Gabriel, Andrea Bocelli, Laura Pausini, Sting y Paco DeLucia, entre muchos otros.

Además, en 1998 compuso "Da me a te", himno de la selección italiana de fútbol para el Mundial de Francia, y también fue autor del himno oficial de los XX Juegos Olímpicos de Invierno de Turín 2006. Ha producido 33 discos en italiano y más de 15 en español.

Sus éxitos más reconocidos son: Amore bello (Amor bello), Sabato pomeriggio (Sábado por la tarde), La vita è adesso (La vida es ahora), Fotografie (Fotografía) y E tu come stai (Y tú cómo estás). Entre sus últimas producciones suenan Tutti qui (Todo aquí), Tutto in un abbraccio (Todo en un abrazo), Mai piu’ come te (Nadie como tú) y Un solo mondo (Un solo mundo), título promocional de esta gira.

Pujat per El Quim Pedret

Letícia Ortíz o Letízia Ortíz, ¡Que susto me dio el Tio Sam!

2011-10-25T19:35:00.000Z

octubre 6, 2011

Atentamente

El otro día mirando la televisión (cosa que no suelo hacer muy a menudo, por suerte) puse una película DVD (cosa que suelo hacer mucho más a menudo, como loco enamorado del cine, por suerte) Pero se me ocurrió poner una película para descargar adrenalina, una de estas que sale una especie de Jean Claude Woll Damme (como las cervezas, los que hacen la birria de vídeos para el verano), pero en esta película salía un tal Van Diesel y pensé: "Este será el inventor del motor de mi coche". Pues NO. Es un ‘magnifico’ actor, que estaría mucho mejor haciendo calceta y ganchillo con mi Tía Cisqueta Maluc i Pi de Garriguella.

Pues como decía, estaba mirando la acción y me lleve un susto de ‘collons’ (huevos en catalán) Os enseño el porqué, suerte que rápidamente me percaté que no estaba en la lápida la letra Z, en la palabra Leticia, ya que dicha letra (Z) fue incluida por error en la partida de nacimiento de la Señora de Balaguer y otros títulos más que tiene, de los cuales no le gusta presumir, por modestia. Claro.

Fotograma de la película "A todo Gas 4" (no es ningún montaje) Ocurre a la hora y 17 minutos

Os dejo con el fotograma que mi reproductor de vídeo captó (vaya susto) Dios guarde a usted muchos años y que yo lo vea (el que yo lo vea es importantísimo). Salud Alteza y a sus pies de cabeza. Atentamente

El Quim Pedret i Rovira, Ciutatà del Principat de Catalunya (de moment)

¿Hablamos del Rey de España, de los Emiratos Árabes i Qatar o del Barça?

2011-10-25T19:32:00.000Z

octubre 6, 2011

O todos moros, o todos cristianos

Nos dejamos de ‘cullonades’ y aceptamos Qatar Fundation y la energia de Abu-Dhabi

Don Juan Carlos se reunió en Abu Dabi con el Rey de Bahréin y el jefe de Gobierno de Emiratos

¿Se reunió con todos a la vez? Eso si que es trabajar, para que luego digan, critiquen y murmuren. Chismosos

Don Juan Carlos mantuvo sendos encuentros con el príncipe heredero y primer ministro de los Emiratos Árabes Unidos, el jeque Mohamed Bin Rashid Al Maktoun, y con el Rey de Barhein, Hamad Bin Isa Al-Jalifa, con quien examinó las perspectivas de aumento de la cooperación bilateral.

El Rey y el presidente de los Emiratos Arabes Unidos y Emir de Abu Dhabi

‘Gemasolar ya da luz a la noche’ "El Pais" (Claro, si diera luz de día seria una imbecilidad) El Quim

El rey Juan Carlos y el príncipe heredero de Abu Dhabi inauguran en Fuentes de Andalucía la primera planta termo solar de torre del mundo que puede producir electricidad durante las 24 horas del día.

Gemasolar es fruto de Torresol Energy, la joint-venture participada en un 60% por la empresa española de ingeniería Sener, y en un 40% por el grupo Masdar, propiedad del Emirato de Abu Dhabi, uno de los mayores exportadores de petróleo, que quiere poner su pica en el mundo de las energías limpias.

Los derechos humanos

Defender los derechos de las mujeres y los trabajadores inmigrantes son dos de los puntos pendientes de los Emiratos Árabes Unidos que Amnistía Internacional (AI) destacó en su último informe de 2010. Según este, las féminas siguen siendo objeto de discriminación en la ley y en la práctica. Además, los trabajadores inmigrantes extranjeros, que representan un elevado porcentaje de la población activa del país, sufren explotación, abusos y malas condiciones de vida hasta el punto de que el Comité para la Eliminación de la Discriminación Racial de la ONU instó a las autoridades mejorar sus derechos.

Las cuestiones de seguridad nacional también producen violaciones en los derechos humanos, según AI. En octubre, el presidente del país emitió un decreto sobre la movilización en respuesta a amenazas internas o externas a la seguridad nacional. El decreto establecía, entre otras cosas, la imposición de la pena de muerte a las personas condenadas por revelar información que supusiera un peligro para el Estado. Un total de 13 personas fueron condenadas a muerte el pasado año, aunque no se tuvo noticia de ninguna ejecución.

Qatar (Como país) es una jurisdicción del derecho continental; Legalmente la mujer puede conducir en Qatar, y hay un gran énfasis en la igualdad y en los derechos humanos traídos por el Comité Nacional de los Derechos Humanos

El país está experimentando un periodo de liberalización y modernización durante el reinado del actual Emir Hamad Al-Than

La lucha de las mujeres bajo un velo

Una mujer se convirtió en ministra en Kuwait, un hecho histórico en una región de gran desigualdad

El emir Hamad bin Jalifa al Thani de Qatar nombró a la primera mujer ministra -de Educación- en mayo de 2003. La segunda esposa del emir, jequa Moza al Misnad, es directora de la Qatar Fundation. La influyente jequa, que suele aparecer en público con el rostro descubierto, encarna la voluntad de las autoridades de Doha de abrir la escena política a las mujeres que obtuvieron el derecho de voto en 1999. En Bahréin, el rey Hamad bin Isa al Jalifa creó en 2001 el Consejo Supremo para Mujeres. El reino ratificó en 2002 la Convención de Naciones Unidas para la Eliminación de toda forma de Discriminación contra las Mujeres y otorga a las bahreiníes el derecho de voto y de presentarse a elecciones en mayo de 2004. Dos mujeres son ministras, mientras que hay sólo una en los Emiratos Árabes Unidos y ninguna en Arabia Saudí.

Las autoridades saben que deben tener en cuenta a las mujeres, que son cada vez más doctoras, profesoras o banqueras. En Bahréin, Kuwait, Qatar y Emiratos Árabes Unidos, la tasa de alfabetización de las mujeres supera el 80%; en Arabia Saudí y en Omán, el 65%, según el Informe 2004 de Naciones Unidas sobre el Desarrollo Humano. Además, las monarquías del Golfo están pobladas mayoritariamente por mujeres. Las saudíes, por ejemplo, son ocho millones sobre una población total de apenas 17 millones y, quizá lo más significativo, detienen el 70% de los ahorros del reino, según el Ministerio de Comercio saudí.

Algunos dicen: El FC Barcelona, es “más que un club” al cual admiran multitud de personas de numerosos países, lenguas y culturas y sus directivos lo van a desprestigiar echándolo en brazos de don dinero, y para ello no dudan en practicar la hipocresía, mostrando por una cara de la camiseta a la prestigiosa UNICEF, y por la otra cara, los intereses de un país antidemocrático y vulnerador de los derechos humanos, en clara contradicción con los objetivos que la propia UNICEF proclama.

¿Hablamos de España, hablamos del Rey y su amistades (ejemplo Mohamed VI, hijo adoptivo o de Qatar Fundation? Mejor que algunos se callen, sobre todo en la estepa, caverna y profunda y también mucho mejor callada, alguna periodista catalana que me pone de los nervios…. O sea, el café para todos.

Este escrito se lo dedico en especial a su Majestad el Rey de España, porqué, que yo sepa, es la única persona que nunca ha hablado mal de mi y me han dicho, de buena tinta, que el Rey mira el Barça en la intimidad. Si.

El Quim Pedret Rovira (Ciutatà del Pricipat de Catalunya, de moment)

Ideoleg, molt avans que el Pep Guardiola (ho sento Pep)

Raimon, al Liceu de Barcelona, by Quim Pedret

2011-10-25T19:30:00.000Z

octubre 7, 2011

L’Home que va dir NO

El cantautor valencià Raimon Pelegero Sanchis va posar la seva veu a una època. Va fer que la paraula vent es convertís en un manifest contra Franco. Ara, en complir els 70 anys, torna als escenaris, entra al Liceu i mira enrere i es pregunta com va poder resistir tanta indiferència a partir de la transició..
Raimon és un home jovial, rialler, i sobre caràcters les edats es posen lleument. viu una mica rapat, com si adeqüés el seu cabell perquè el vent faci el seu viatge més ràpidament. Entrevistar a Raimon… quin tipus més collonut; es passeja per Barcelona cantant. I quan el veus, entens que hi hagi aquesta unanimitat sobre el seu caràcter i fins i tot sobre la seva vida, es solidari i alegre, no és ni de lluny un ser solemne amb el qual de vegades associem a un d’aquells que canten versos de poetes molt solemnes. Atrevir-se en aquest país (en el que parla català i en el que parla espanyol) amb poetes com Ausiàs March i com Salvador Espriu, revela un nivell d’exigència intel·lectual i sensorial que està molt per sobre d’altres atreviments.

Xátiva mai ha deixat de bategar, i tot el que és sabor abans de parlar resulta mediterrani. Una conversa llarga i molt còmoda; Raimon no imposa els seus ritmes, deixa que el so del que es parla vagi embolicant el seu propi discurs, i de tant en tant riu les seves pròpies ocurrències i celebra les alienes. Ara, Raimon, que ha reunit fa poc tot el que va cantar, i que mai ha deixat d’estar en els escenaris, mira cap a enrere i es pregunta com va poder resistir el bombardeig de la indiferència, sobretot a partir de la transició: abans, en el franquisme, era fins a cert punt lògic que se li tanquessin les ràdios i les teles; però després, què va passar?
Ara, quan es van a complir els 50 anys del seu històric recital en l’Olympia de París, torna als escenaris. El Liceu li obre les portes el dissabte 8 d’Octubre en un concert que serà “únic”.
Comencem a parlar, de quan declarava en les seves lletres: “He deixat a la meva mare, sola, en Xátiva, al carrer Blanc”.

Què va passar a Xátiva abans que fossis en Raimon?

Vaig ser l’últim de la família. La meva mare em va tenir quan ella tenia 47 anys, i suposo que em van engendrar perquè el meu pare acabava de sortir de la presó. Ja tenien tres fills, i un altre que va morir molt petit. Hi havia set anys de diferència entre el meu germà anterior i jo mateix. Era el petitó de la família, una joguina. Entabe i sortia per les cases veïnes, era el més acaronat del carrer. Vaig ser al col·legi dels claretians, i un dels capellans li va dir al meu pare: “Aquest noi val, ha d’estudiar”. Feien classes a nois d’entre 6 i 10 anys. Abans, a l’escola de ‘cagons’, la guarderia, una ex-monja m’havia ensenyat a llegir i a escriure; així que als sis anys ja em defensava, sabia llegir, escriure, sumar, restar; així que, quan vaig arribar als claretians, aquell capellà ja em va veure molt fet i li va dir això al meu pare; així que vaig seguir estudiant, i vaig arribar a la Universitat de València, i vaig fer Història.

Així que això va ser Xátiva?

Si. El meu pare era el president de la banda de música, i ja saps l’important que és això a Castelló. El meu germà el major tocava la tuba, després ho va deixar; l’altre tocava el trombó; a l’un altre li agradava la dansa… A tota la família li agradava això, la música. A mi, de petit, em donaven la flauta i el flautí. A València es diu que els valencians sempre caminem amb un xiulet o l’altre. També feia teatre, i ràdio: vaig estar en una xarxa d’emissores a Xátiva, la REM (Xarxa d’Emissores del Moviment); vaig intentar entrar i em van corregir molt l’accent: calia parlar en castellà.

Com va marcar a la família aquesta estada del seu pare a la presó?
Érem vermells tots. Al meu germà petit li van dir els capellans, quan tenia vuit anys: “Tu, calla, que ets un ‘rojillo”. Dir-li això a un xaval que no sabia gens de res havia de marcar. Fins i tot el que va comentar que jo havia d’estudiar els va assegurar als meus pares que no em donava millors notes perquè ells no anaven a missa. Entre nosaltres estava sempre aquesta por que es va instal·lar en la societat espanyola a partir dels anys trenta i quaranta, aquesta por que va estar sempre present. I record que la meva mare deia alguna cosa que jo no comprenia, però que després vaig entendre perfectament. Ella deia: “Aquest senyor podia haver parat després de guanyar”. Però no va parar: va matar a un germà del meu pare, va haver-hi una repressió tremenda. Després, en el Batxillerat, vaig escoltar això que havíem de ser “meitat monjos, meitat soldats”, el de “Espanya, una, gran i lliure”…

I l’hi vas creure?
Amb 10 o 12 anys com no t’ho has de creure. I quan el meu pare m’escoltava es cabrejava molt. “Para què t’hauré deixat estudiar!”. Hi havia grans discussions. El meu pare em cridava: “Que t’estan enganyant!”.
Què era el seu pare?
Ebenista, tenia un taller. Era president del Sindicat de la Fusta, a Xátiva. Quan es va produir l’aixecament de Franco li van requisar les màquines. Li van confiscar els mobles que tenia i li van ficar a la presó. Era anarcosindicalista, i la família de la meva mare, socialista.

I com era la teva mare?
Molt intel·ligent, oberta; mai es va sorprendre que vinguessin a veure’m francesos, anglesos. Una dona molt curiosa. Li encantava menjar del que no hagués menjat mai, formatges francesos. Amb una gran capacitat de treball. Hi havia set persones al seu càrrec, i no tenia rentadora, no hi havia aigua potable a casa. Aquestes coses els donen a els qui les sofreixen una gran fortalesa.
Vostè diu que gran part de les seves cançons són sobre la por. Però irromp amb ‘Al vent’, que és un cant de joventut.
Jo tenia 18 anys quan la vaig fer. I va ser possible per l’ebullició que hi havia a la universitat, a València. Es produïa un re-descubriment, entrava en joc la generació que perd la por. Nosaltres ho hem viscut com a reflex de la por paterna, però érem uns oncles de 18 o 19 anys i irrompíem en un tipus de societat en la qual cal anar a la contra. En aquest clima vaig fer Al vent. M’agradava la música i la poesia, i anava amb la guitarra al castell de Xátiva. Llavors hi havia arrossars al voltant –ara, ja no–, i estaven plens d’aigua, com si estiguessis davant un llac. Vaig escriure allí uns versos horrorosos, que vaig trencar; però anava constantment a escriure versos, i quan acabava sentia com que aquell era el meu treball. Ho complia, i després anar a escola era com un complement. Llavors tindria 14 o 15 anys; un professor de literatura ens va fer llegir a Sartre i a Camus. Al voltant hi havia l’atmosfera que va fer néixer finalment aquesta cançó, que és com un desig d’anar contra l’adversitat… “Al vent, la cara al vent, al vent del *mon…”

Com la vares fer?
Anava amb moto, en el seient de darrere. Estava amb un noi asturià amb el qual m’havia trobat en el menjador del *SEU, i li vaig convèncer perquè vingués amb mi a Xátiva –“aquest sí que és un paisatge”–. Era un 20 d’octubre. Jo portava la guitarra i vaig començar a rascarla, i quan vaig arribar a Xátiva vaig escriure la cançó.

Donar-la a conèixer sí que seria una aventura.
Hi havia a Barcelona una casa de discos, Edigsa, obstinada a fer néixer una cançó en català. Eliseu Climent (intel·lectual, promotor cultural valencià) tenia contactes, i també Joan Fuster, l’escriptor. Ells ho van fer possible. Jo vaig escoltar el meu primer disc a casa d’Eliseu, perquè no tenia tocadiscs. Bé, abans els de la casa de discos van voler fer uns arranjaments a la italiana, i em vaig negar. Quico Pi de la Serra em va aconsellar que ho fes com jo volia, i finalment l’enregistrament va sortir al meu estil, amb la meva guitarra, i llavors amb guitarra sola no hi havia res. Però jo volia que sortís sense adulterar-la.

I això que et passa per el cap en el seient posterior d’una moto es va convertir en un emblema seu i del seu temps.
Als artistes en general se’ls sol identificar amb una part del que han fet, i de vegades, amb una part mínima. Però, sí, l’impacta va ser enorme. I després, silenci.

Silenci?
Després de la dictadura es va instal·lar la sensació de que ja ho havíem fet, que ara ja no tocava seguir tocant la guitarra. Es va instal·lar aquest tipus de raonament: contra la dictadura, aquests tipus van fer el que calia fer; però una vegada que no hi havia dictadura, què cony fan aquí? Fora, prou!

Una destinació difícil.
Sí, es pensava que la destinació lògica de l’artista després de la dictadura era que ho tanquessin amb tots els honors en el museu de la resistència, o que hagués mort. Em van oferir coses perquè deixés de cantar. Però si el que jo volia era seguir cantant, com ho anava a deixar ara!

Com et vares salvar d’aquesta jubilació precipitada?
Gràcies al públic, i gràcies al meu esforç i al de la meva dona. Si al costat hagués tingut un altre tipus de persona diferent de Analisa no sé què hagués fet, però sens dubte no hagués fet el que he fet.

Vares percebre un intent de ocultament…
Si. I a més ho vaig viure malament. Ho vaig viure amb gent que mai hagués pensat que anava a tenir aquesta actitud amb mi. I em sembla que aquest ocultament no es va trencar fins a 1992 o 1993. Va haver-hi tants pactes tàcits, tants pactes de debilitats. Perquè la transició va ser un pacte de debilitats: l’esquerra no sabia què tenia, perquè venia de la foscor, i els franquistes i els seus deixebles tampoc sabien què cony passava, perquè vivien en una bombolla, fora de la realitat. Llavors es va produir una espècie de pacte de mínims entre les dues debilitats, amb tot el que això suposa. Ara es comença a parlar de coses que en els vuitanta no sortien en cap lloc.

Raimon Pelegero Sanchis

Perquè el franquisme no ens ha abandonat mai?
Jo crec que està latent.

En què ho veus latent?
En la negació de la diversitat. Hi ha una part de la ideologia que fa possible que Franco estigui present; per exemple, en la reacció que s’ha tingut enfront del matrimoni dels homosexuals. Si es volen casar, que es casin! Un amic meu diu: “Si ja només es volen casar els capellans i els homosexuals!”. La mateixa reacció que ha produït l’Estatut: abans de saber de què anava, ja es va produir una reacció en contra; abans que se sabés de què anava, ja era inconstitucional! La base de tot totalitarisme és la negació de la diversitat, i en el cas de Franco era l’afirmació d’una sola religió, d’una sola llengua. I aquí ho tenim, una altra vegada.

Una decepció?
Decepció, no. Com vinc de les classes populars, mai vaig tendir a fer-me moltes il·lusions; però una mica fotut sí em sembla. Decepció és una paraula molt gran.

Després de l’èxit de públic obtingut en la presentació del seu últim disc “*Rellotge d’*Emocions” el passat mes de març en el Teatre Tívoli, Raimon torna en concert aquest mes d’octubre, i ho fa debutant en el Gran *Teatre del Liceu, un marc incomparable per gaudir de la seva veu i de les seves cançons.
En el concert programat el cantant de Xàtiva cantarà, acompanyat pel seu grup de músics habituals, gran part d’aquestes noves cançons, juntament amb les seves cançons més conegudes.

Una altra cançó teva molt important va ser aquella ‘Diguem no’. A què caldria dir no avui?
Jo deia no a unes quantes coses molt concretes. A la por, que crec que encara existeix; a la sang; a aquesta violència que veiem avui a l’Iraq, per exemple; al pensament que xifra tota solució en la guerra; a la gana, contra la qual ningú fa gens, i a la presó sense justícia. Sobre això es va fer aquell himne, i fixa’t si està d’actualitat. Però aquesta cançó parteix de la meva pròpia convicció: jo sóc qui diu no; primer ho dic jo i després ho diu l’himne, “*diguem no”. A mi em sortien cançons de tipus general, declaracions de principis; era incapaç de fer cançons sobre la guerra de Vietnam, per exemple, i me les demanaven. Feia cançons sobre l’amistat i l’amor, i segueixo fent cançons sobre el que em mou.

És curiós, és un poeta de l’amor i de l’amistat, i la gent ho celebra com un cantant reivindicatiu.
Influeix molt en la imatge que es transmet el que diuen els mitjans de comunicació. El cúmul de prohibicions i de dificultats que se’m van posar en un moment molt llarg de la meva vida fa pensar que jo mai vaig cantar a Ausiàs March… Crec que no hi ha hagut, i encara no hi ha, la suficient informació a Espanya sobre el que fem els que cantem en aquesta llengua. No hi ha una informació que arribi de tot arreu; segueix havent-hi una bipolaridat Madrid-Barcelona, i pesa molt més Madrid que Barcelona. Això repercuteix sobre el meu treball.

Tornem a Xátiva. deixes a la seva mare, sola a Xátiva. Ho vares posar en una cançó. Devia ser molt important.
Em va costar molt. Als 26 anys vaig tenir una discussió molt forta amb ella. Estava vídua, i era d’aquestes dones que preferien viure soles que viure a la ciutat.

Una cançó molt autobiogràfica.
Xátiva sempre ha anat amb mi. Amb el temps pot haver-hi el perill que et portis la Xátiva que no existeix, la de la teva infància, la de la teva adolescència. Allà va ser on em vaig formar; allí vaig veure la primera llum, els primers animals, els primers humans, i això ho portes sempre amb tu inevitablement. En el Batxillerat sentia des de qualsevol lloc les campanes del col·legi, i ara no sentiria gens perquè està tot construït. *Xátiva sempre està amb mi, i estaria més si hi hagués un color polític diferent governant allí…

I què va ser València?

Va ser el despertar de la joventut, de l’amor. Ja començava a tenir certa capacitat pel enamorament, i sempre vaig ser molt enamoradis. Vaig tenir uns professors esplèndids: José María Jover, Miquel Tarradell, Antonio Bieito, Antonio Gómez… Allò era Oxford! I a més érem molt pocs oncles, amb una possibilitat acollonant de relacionar-te amb el professor. A València em vaig trobar amb el teatre, amb gent com José María Morera o amb Sanchís Sinisterra; vaig conèixer la cançó francesa, vaig tenir accés a la música clàssica… Hi havia un problema: volien que parléssim en un sol idioma; un professor de literatura, que era esplèndid, ens va dir que havíem d’intentar parlar en castellà sempre, perquè si no la sintaxi se’ns podia perjudicar… A València em vaig trobar amb un grup de gent que es decideix a reivindicar el que ens havien negat.

I això li va fer comprometre’s.
Sí, però ja havia fet Al vent, que només va ser feta per cantar, per expulsar una necessitat gairebé fisiològica de l’adolescent.

El de la llengua va ser el que més et va pertorbar?
No. El meu pare no va ser a la presó per la llengua, sinó per la ideologia. Va ser una qüestió més àmplia, més cultural. La primera vegada que vaig sentir parlar d’Ausiàs March tenia jo 20 anys. I no a la universitat, sinó en una commemoració del cinquè centenari del poeta.

En aquell ambient, per què penses que vares aconseguir notorietat?
Era un moment en què no hi havia altres coses, era una veu nova; jo crec que trencava el paisatge sonor d’aquella època, la gent va trobar en les meves cançons la música que li agradava, i tot això barrejat amb una joventut que entrava en un tipus de societat acollonada per la postguerra…

La sensació que teníem teva llavors teva, era de algú molt seriós, molt conscienciat, com es deia en aquells temps…
Jo sóc un tímid que riu. Fixa’t que vaig escollir poetes com Espriu i com March, dos oncles tenebrosos. Un tímid que riu i escull aquests poetes.

Li van elogiar molt ràpid gent com Celaya, Ferro, Aranguren… Com ho va rebre?
Vaig acceptar els elogis, però no me’ls vaig acabar de creure. Al juliol de 1966 vaig actuar en l’Olimpia, una setmana després de Bob Dylan, i això va internacionalitzar el meu nom i va repercutir aquí. Vaig entrar, per així dir-ho, en el circuit internacional. Vaig viatjar a Estats Units, a Japó, a Amèrica Llatina, a Suïssa, a Mèxic…

Hauria de ser un cop d’ego.
No ho sé, hauria d’anar al psicoanalista. La veritat és que abans Alberto Oliveras (comunicador radiofònic, agitador cultural) m’havia portat a un restaurant i em va presentar a Joan Miró. Era 1964. Em van portar allí perquè pensaven que podia fer carrera en francès, i ho van intentar perquè el tipus de cançó que jo feia podia interessar allà; però després em van proposar cantar en anglès… O sigui, que tenien la tendència a proposar-me cantar en una llengua diferent a la meva. Bé, doncs aquella vegada em vaig trobar amb Miró, i ell em va dir: “Hem de fer alguna cosa junts”, i jo em vaig preguntar: què podrem fer junts aquest senyor i jo, si ell no toca el contrabaix? Bé, doncs em va enviar una litografia a Xátiva; va servir per a la portada d’un disc que jo havia fet amb poemes d’Espriu i que Edigsa va guardar durant un any perquè els considerava elitistes.

Aquesta internacionalització va posar en guàrdia al franquisme.
Si, potser. Però també em va protegir. Em prohibien, però no em maltractaven en els interrogatoris.

Un moment clau va ser quan amb la Salomé vares interpretar ‘S’en va a anar’ en el Festival de la Cançó del Mediterrani, en 1963.
Va ser a Barcelona, en el Palau de Congressos de Montjuïc. Havien seleccionat una cançó en català, i la meva companyia de discos em va proposar per interpretar-la. Em van convèncer, a pesar que jo creia que aquest no era el lloc per a les meves cançons.

Conseqüències?
Que va haver-hi major control sobre mi. Van posar una lupa sobre el meu nom. Podies publicar coses minoritàries; però quan saltaves aquesta tanca, ja s’estrenyia el control. Van controlar els meus viatges, van tenir més consciència que havien de vigilar-me.

En el llibre d’Antoni Batista ‘La construcció d’un cant’ (La Magrana) es revela que el Capità General de Catalunya va ordenar que se et vigilessin, que no s’emetessin les teves cançons, perquè atemptaves contra la unitat de la pàtria.
I jo no sabia que existia aquest document; ho va trobar Batista. Jo percebia que molt simpàtic no els queia. Hi havia una dificultat, i jo era conscient que estava lluitant contra la dictadura amb els meus mitjans, i vaig intentar ser astut: vaig actuar en universitats, vaig evitar els teatres o els llocs on ells podien intervenir més directament. Havies de demanar permís per demanar permís! I de vegades arribaves als llocs i havíem de tornar a guardar els altaveus. Si no haguéssim tingut aquella energia, *Analisa i jo no haguéssim seguit, però seguim.

Quan et vares adonar que eres un artista, que la teva veu representava un estil?
Això va ocórrer des del principi. I era conscient que el que estava fent no tenia res a veure amb el que existia en el paisatge sonor d’aquest país. Escoltava altres músiques: francesa, americana… Des del primer que faig sé que no estic fent res que se sembli al que es fa. Ni millor, ni pitjor: no es fa.

Sembla que l’elecció d’Espriu resulta òbvia: una llengua per a un esperit…
I vaig fer la part més lírica d’Espriu, el nucli de la seva lírica. I després vaig triar a Ausiàs March, que no havia escrit els seus poemes per ser cantats, sinó per ser llegits. I feia uns versos que et posen els pèls de punta, fascinants: caçava versos lapidaris.

Dos poetes i dos riscos.
Em deien que triar-los em podia allunyar de la gent.

Com va ser la seva relació amb els companys que vares tindre al voltant?
No va haver-hi molta convivència. Pi de la Serra és el meu amic, ho va ser l’Ovidi Montllor, ho sóc de Joan Manuel Serrat, i va haver-hi aquell incident quan es va posar a cantar en castellà (arran de la proposta perquè Serrat representés a Espanya en el Festival d’Eurovisió)…

Com vares viure allò?
Ho varem viure malament, perquè va passar d’improvís, i ho varem sofrir perquè va tenir conseqüències en la relació amb el públic. Molts van pensar que començaríem a cantar en castellà per donar després el salt a Madrid. Després, això va passar; Serrat, de fet, no va ser a Eurovisió, i l’assumpte va passar de llarg.

Com es va reconstruir?
En el fons seguim en el mateix lloc, cadascun amb les diferències que vulguis, en les lluites per les llibertats i cadascú a la seva manera. Jo tinc un afecte personal per Joan Manuel, i aquest afecte està molt per sobre de totes les coses.

Com és ara la relació?
Bona, absolutament bona. Quan vaig fer els meus recitals, de seguida va venir. I jo aniré on ell em digui. No hi ha problemes amb Serrat i sí molt afecte. Sabem que som dues persones diferents, i no tots hem de fer el mateix i anar de la mateixa manera.

Quan va morir Franco, ja eres tot un clàssic; però s’acaba l’enemic comú…
Si un pensés que es lluitava només contra la dictadura i no per la democràcia i les llibertats! S’acaba la dictadura, però la lluita per la democràcia no s’acaba mai. Mai hi ha suficient democràcia. Fins a 1979 em van prohibir recitals. Al febrer de 1976 em van permetre a Madrid només un dels quatre recitals que estaven previstos. En 1978 vaig demanar el Palau d’Esports i em van dir que allò era per fer esport, no per cantar, i el dia que jo ho hi havia comanda va cantar María Dolores Prada, que és tan esportista com jo… Aquestes coses van passar fins a 1979, quan es van produir les eleccions municipals. A partir d’aquí es va arribar a un pacte estrany en virtut del com alguns sobràvem, o ens havíem de fer diputats o senadors. Tu quin cony feixos cantant? Fins als noranta es produeix una travessia del desert: comptava amb el públic, però vivia a part dels mitjans, amb el que això implica.

Com has viscut això?
De vegades, malament. No estava en la professió de manera normal, però feia el que havia de fer. Però no em penedeixo. En els vuitanta hi havia seguidors que volien que jo repetís sempre les mateixes cançons, i em vaig negar. Si no insisteixes en les noves cançons, no hi ha manera que les difonguis.

Les teves actuacions a Madrid donen idea de l’evolució del clima polític.
El primer concert anava a ser en 1965, organitzat pels Amics de la Unesco, en el Teatre de la ‘Zarzuela’. Va haver de fer-se en un local de Tirso de Molina. En 1968 vaig actuar en Econòmiques, en la ‘Complutense’, un concert en el qual sembla que va estar tothom. De 1968 a 1976 se’m va prohibir cantar. En 1980 vaig actuar en el Teatre Alcalá; van venir Javier Solana i José María Maravall; allí vaig conèixer a Manuel Vicent, a través de Julián García Candau. Fins als noranta no vaig tornar a actuar a Madrid…

I en 1997 vas actuar en ‘Las Ventas’, en l’homenatge nacional a Miguel Ángel Blanco, regidor del PP assassinat per ETA. Va haver-hi un gran escàndol perquè et va xiular part del públic. Per cantar en català. Has reflexionat sobre això?
Ho he intentat analitzar. Analisa (la seva esposa) no tenia clar que hagués d’anar. Era unitari, estaven tots, va ser el que li vaig dir. I vaig anar. Em vaig negar a anar a la Moncloa, amb Aznar, això no ho vaig voler fer; però em semblava que jo havia d’estar allí. Havia passat una cosa tétrica i terrible, aquell assassinat de Miguel Ángel Blanco. Era una mort anunciada, un xantatge absurd: o la independència, o mato a aquest home. Qui són ells per decidir qui ha de morir i qui ha de viure… I jo havia tingut feia anys gent a casa que pertanyia a l’ETA.

I vas escriure aquella cançó, ‘Tots els colors del verd’, sobre Euskadi…
Que era la cançó que vaig cantar en ‘Las Ventas’, perquè la considerava adequada. El que va passar amb mi i amb Pepe Sagristà va demostrar que alguna cosa no funcionava, no s’acceptava el divers: a un se li xiulava per comunista, i a l’altre, perquè s’havia manifestat contra la dictadura, per cantar en una llengua diferent a l’espanyol o per dir “gora Euskadi” en una cançó… I jo he dit que cal buscar la pau, i he dit: “Cantarem a la vida del poble que no vol morir…”. No havia de forçar gens per estar en aquell lloc… El que va succeir em va fer mal personalment.

Algú et va demanar perdó?
No. Em van fer arribar algunes declaracions.

Et va dir alguna cosa Aznar?
No. Álvarez Cascos sí em va manar un casset amb unes declaracions seves condemnant l’esbronc.

Han passat bastans anys. Com veu les coses ara?
Igual o pitjor des del punt de vista del respecte al divers. La no acceptació de la mentida pel que fa a la invasió a països per par t de Estat Units o de les causes de l’11-M estan generant un clima que no pren més perquè la gent té un nivell de vida que impedeix que s’encengui la gasolina que estan escampant per aquí. Estan creant un clima d’odis mutus.

Raimon, hi ha alguna cançó que et segueixi emocionant?
Potser ‘Al teu país d’Itàlia’, aquesta que diu que deixaré els llibres per abraçar a una noia.

L’Analisa? (la seva esposa)
Jo li deia que era Claudia *Cardinale, però no ho va creure ningú. Hi ha aquí certa autoironía que m’agrada.

Què suposa Analisa per a tu?
No l’hi diguis a ella, però crec que Raimon seria impensable sense ella

Pujat per El Quim Pedret i Rovira

Pascual a l’Espelt de Vilajuïga 2011 By Quim Pedret

2011-10-25T19:29:00.000Z

octubre 8, 2011

Avui divendres, l’artista J.L.Pascual, ha inaugurat a Vilajuïga la seva darrera obra titulada ‘A DIARI’

José Luis Pascual (cliqueu per veure el video d’en Guillém Plujà)

Demà pujaré les fotos del Celler Espelt, avui tinc son. Mot bona nit

El Quim Pedret

El Teatre El Jardí de Figueres s'omple amb 'La Rovirada'

2011-10-25T19:26:00.000Z

octubre 8, 2011

Figueres recorda la Rovirada de ‘la Guerra del Francès

Demà diumenge 9 d’Octubre s’estrena al Tearte El Jardi de Figueres, el curtmetratge i un documental de l’imp0rtant episodi de la Guerra del Francés

Amics del Castell de Quermançó i Comtat d’Empúries Cliqueu per veure el Making-Of

El bicentenari de la Rovirada serà recordat per l’estrena d’un documental i un curtmetratge centrats al Teatre ‘El Jardi’ de Figueres. La Rovirada va ser un dels capítols importants de la Guerra del Francès. A dos quarts de nou del vespre, serà a l’estrena de dos producions: “La Rovirada 1811 i el documental històric “La Rovirada 1811 Les dues pel.licules han sigut organitzades per els Amics de Quermançó i del Comtat d’Empúries. Jaume Smón ha sigut el director, juntamenet amb Josep Puig L’obra original es de Marie Gournay i Agustí Vehí.

"La Rovirada" 1811 a TV3.
Telenotícies Comarques – Girona 06/10/2011

Cliqueu per veure el video

Emissió del "Telenotícies comarques", Rodatge amb motiu de ‘La Rovirada 1811-La Clau de la Victòria’ Escenes al Celler Espelt de Vilajuïga

Pujat per Quim Pedret

‘La Rovirada’ al 'El Jardí' de Figueres, by Quim Pedret

2011-10-25T19:24:00.000Z

octubre 10, 2011

Unes 900 persones varen omplir el diumenge a la tarda-nit el Teatre figuerenc 'El Jardi' per veure l’espectacle ‘La Rovirada’ 1811, dins (curt i documental) i fora de l’escenari (perfomance)

La direcció ha anat a càrrec de Jaume Simón i Josep Puig, mentre i el guió és obra de Marie Gournay i Agustí Vehí, l’acte ha estat organitzat per el Amics de Quermançó i del Comtat d’Empúries.

Cliqueu al cartell

Fotografies i Muntage del Vvdeo: Guillem Plujà i Moratò

Pujat per El Quim Pedret i Rovira

J.L.Pascual a Vilajuïga (Video), by Quim Pedret

2011-10-25T19:23:00.002Z

Oct 11 2011

Cliqueu per veure el video

José Luis Pascual va exposar el divendres pasat a l’Espai d’Art del Celler Espelt la seva darrera obra titulada ‘A DIARI’, que es una denuncia de la publiicitat en la que cada dia estem sotmesos i ho ha fet en forma de retalls de diaris (Collage) i tintes xineses.

El Quim Pedret

‘Sergicoses’ d’artista fotògraf empordanès

2011-10-25T19:23:00.001Z

septiembre 27, 2011

Coses meves

Foto: Quim Pedret

Foto: Elena Kudry

En Sergi… tot un personatge… i tant (Sergi)

‘Sergicoses’ Anti-vici

2011-10-25T19:22:00.000Z

septiembre 27, 2011

Coses meves

Foto: Quim Pedret

de les maquines, ni les llumetes Foto: Quim Pedret

Del tabac, ni el fum Foto: Quim Pedret

Aixó es seriós. Sergi i Quim

‘Sergicoses’ per sortir de casa

2011-10-25T19:21:00.000Z

septiembre 27, 2011

...i anar a veure el Barça… jejeje

Coses meves

Foto: Quim Pedret

No es el peu del Messi, es el meu Foto:: Quim Pedret

En Sergi.. Tot un personatge

‘Sergicoses’, fas un any amb el ‘papis’

2011-10-25T19:19:00.000Z

septiembre 27, 2011

Ara no son coses meves, son el meus pares

Foto: Quim Pedret (el papi)

Foto: Elena Kudryashova (la mami)

Per molts anys

Gràcies fill

Elena i Quim

Junqueras, un nou Pujol, per Vicenç Pedret

2011-10-25T19:18:00.000Z

septiembre 28, 2011

Vicenç Pedret i Clemente

Dos partits, dos Pujols, dos Oriols, dos objectius (concert i referèndum) i una sola causa: Catalunya

Mas no duia un equip, l’improvisa de nou quan arriba i manté moltíssima de l’antiga estructura tripartita al poder. Trias fa el mateix. I això per CiU serà letal.

No parla com el president, però diu el mateix, perquè s’ho creu. Fem país. Parlant amb tothom, convencent a cada amic i conegut que Catalunya necessita bona gent que la defensi. Perquè defensar Catalunya és defensar-se a un mateix i als seus. Pujol va donar la sorpresa al 80 guanyant a les esquerres protoprogres per la seva insistència en una idea de país que passa per cadascú de nosaltres. En aquell temps no hi havia una macro classe política que calgués alimentar, però si una por al fantasma d’un passat temible. La gent va creure en un Pujol autèntic, que havia estat a la presó i havia construït un banc per defensar Catalunya. A Catalunya hi ha hagut un milió d’electors durant 25 anys que votaven a una persona propera, autèntica, amb una fe en el país indestructible. L’electorat d’en Pujol.

En Mas no és, ni vol ser, Pujol. Quan CiU guanya les darreres eleccions només ho fa, en part, amb aquest electorat. I això és per una banda bo, perquè necessariament les eleccions es guanyen amb vots. Però a l’hora és dolent, perquè son vots prestats, vots que fugen del desastre tripartit, vots que només volen una mica d’ordre. Encegada per la victòria, CiU segueix pidolant tot vot possible sense cap altre projecte de país al cap que governar una mastodòntica i mal finançada autonomia. No hi ha projecte de país. No hi ha persones que defensin un projecte de país. Mas no duia un equip, l’improvisa de nou quan arriba i manté moltíssima de l’antiga estructura tripartita al poder. Trias fa el mateix. I això per CiU serà letal.

Els pocs polítics convergents amb capacitat d’engrescar a l’electorat orfe de projecte de país, malviuen en posicions febles, perquè la prioritat de qui mana (en Mas-Duran) és pagar les nòmines i ajudar als grans poders (bancs, grans companyies, etc…). Quan d’aquí a un temps aquesta sigui una tasca impossible, el país necessitarà un nou Pujol. De fet, necessitarà dos Pujols.

El primer Pujol, ho és per genètica, per vocació i per capacitat. L’Oriol ha de liderar una Convergència on la prioritat sigui Catalunya i no pagar nòmines. Això vol dir Concert econòmic i referèndum. Però no hi ha hagut congrés a Convergència i per ara no li deixen liderar el partit, ni tan sols anar de dos a Madrid. C’est de la merde. Si l’Oriol fa nosa, és perquè representa sens cap dubte la convergència que vol recuperar el milió de vots nacional, i no la que vol anar al govern de Madrid amb els vots dels socialistes desencantats (lo d’en Barril és una broma de mal gust en el més pur estil cínic d’en Duran). No podem tirar la canya a dues causes. Perquè són dues coses incompatibles. No hi ha objectiu compartit. No hi ha causa comuna, al menys per ara. La nostra causa és Catalunya. La seva no.

El segon Pujol, en Junqueras, ho és perquè s’ho ha guanyat. Ningú com ell desperta adhesions a la causa, com ho feia en Pujol. Qui es podia imaginar que ERC en dos mesos fes un tomb a la unitat interna, es deixés de tàctiques absurdes, i centrés el discurs en dos conceptes: concert econòmic i referèndum. Encara hi ha molt camí i segur que no serà fàcil, però tenim "equip"!

Dos partits, dos Pujols, dos Oriols, dos objectius (concert i referèndum), i una sola causa: Catalunya.

PS: I de collonades, les justes. Si Convergència utilitza la "tàctica" per relacionar-se amb Junqueras, va contra la causa. Si ho fa esquerra també. No tindrem massa oportunitats, entre altres coses perquè d’aquí a poc temps caldrà explicar perquè no es paguen les nòmines als funcionaris…

Vicenç Pedret i Clemente

Propietari – Gerent de Ramón Clemente S.A

Fabrica de vidre de El Masnou (Barcelona)

Pujat per El Quim Pedret i Rovira

Carme Pedret, avui fa 21 anys que et vares ‘adelantar’…

2011-10-25T19:16:00.000Z

septiembre 28, 2011

…però sempre viuràs amb mi, ‘manita’

Avui no es un dia de molta festa per mi. Fa 21 anys per alguns va arribar ser

un dia gloriós i festiu,

ja que, durant anys l’habien ajudat a ‘marxar’

Carme Pedret Rovira Foto: Quim Pedret

Carme Pedret Rovira ‘La darrera fotografía’ Foto: Quim Pedret

El 28 de setembre de 1990 em va deixar la meva germana

Carme: ‘Bons moments a Roses 1970 i al 1980 inclòs al 1990′ Foto: Pedret

Vares ser un altre victima mes de la maledicencia del ‘ser humà’ malalt

D.E.P. que ens veguirem veient sempre

‘Tu manito’ (sempre em deias així) Ho recordes?

Pujat pel El Quim Pedret

'Isidro' Sala Puigdevall, feliç cumpleanys, by Quim Pedret

2011-10-25T19:15:00.000Z

septiembre 28, 2011

Article de El Mundo Deportivo del 19 de Novembre de 1964

Felititats al mundialista de Mexic 1968

Pujat per El Quim Pedret

‘Retalls’ del Castell de Quermançó de Vilajuïga

2011-10-25T19:12:00.000Z

septiembre 30, 2011

Per l’amic Josep Mª Martorell

El Quim Pedret

La Il.lusió de Josep Maria Martorell

Castell de Quermançó per Josep Mª Bernils

Setmanari "Hora Nova"

Un Castell de Referència

Josep Puigbert (Cap de Gabinet de l’Ajuntament de Figueres)

Pujat per El Quim Pedret

Quan dos persones ho son tot…no hi han paraules

2011-10-25T19:11:00.000Z

septiembre 30, 2011

El viure, la familia i la felicitat, son ells dos

Els teus pares…

Foto: Quim Pedret

El teu marit…

Foto: Quim Pedret

Pujat per Quim Perdret, per Elena Kudryashova i Sergi Pedret

Aquesta remor que se sent..By Quim Pedret

2011-10-25T17:23:00.000Z

octubre 1, 2011

Cliqueu per escoltar

Ramon Muntaner canta: "Aquesta remor"

Lluís Llach, Marti i Pol, Pep Guardiola i Ariadna Gil

Pujat per El Quim Pedret

Ministral exposa a Fortià (Video) by Quim Pedret

2011-10-25T17:22:00.000Z

septiembre 7, 2011

L’inauguració a l’Espai d’Art Mas d’en Dorra el passat 3 de setembre, va acollir a quasi cent cincuanta invitats al voltant de la obra de Josep Ministral. Va presentar l’acte Fina Trayter, propietaria de la Galeria d’Art i Enric Tubert, Historiador d’Art. Aquesta va ser la segona exposició de la temporada, que acabarà el març del 2012 amb l’obra "Tranformacions" de Gustau Carbó Berthold

Josep Ministral (Cliqueu per veure el video) Foto: Quim Pedret

El Quim Pedret i Rovira

Ciutadà de Catalunya, de moment

Josep Turbau, artista, al Café Royal, By Quim Pedret

2011-10-25T17:20:00.000Z

septiembre 9, 2011

Hola Benaurats/ades!
Amb els primers indicis de setembre, em plau compartir una poesia recent i recordar-vos que la exposició de pintura "Elements" es mantindrà present a l’espai fins al proper 30 de setembre.
A l’espai hi trobareu un llibreta per anotar les vostres impresions i qualsevol altre cosa que volgueu compartir.
En cas de voler quedar amb mi per visitar-la, feu-mo saber i organitzem trobada!
Gràcies per la vostra presència i el vostre contingut!
Feliç camí cap a la tardor i plè de goig el present!

Josep Turbau

“Elements” Obra de Josep Turbau

Exposició de pintures de Josep Turbau

Cafè Royal, Plaça Independència, Girona

Del 5 d’agost al 30 de Setembre 2011

Inauguració:

Va ser el divendres 5 d’agost a les 9 del vespre,

i va tindre la intervenció musical del cantautor Samuel Arderiu

Fotografies: Josep Turbau

Potencial do singular

Primers indicis de tardor

color taronja, groc marró

prèn sentit l’estiu estat

expansiva realitat

Torna el goig a l’interior

cap a dintre condició

un nou cicle al transitar

cau la fulla, saber estar

Núvol passa escaient

n’ès seu ombra persistent

Llum preuada en l’instant

Relació predominant

Alegría i convicció

Mort i Vida, estimació

en presència Realitzar

Potencial Do singular

Josep Turbau. Pintor. Poeta

Pujatr per El Quim Pedret

‘Peti qui peti’ i no em toqui els collons con el catalán

2011-10-25T17:19:00.000Z

septiembre 10, 2011

Traducció de nassos: pelotas, pilotes o pebrotets.

(Text mitg bilingüe) i una mica de rus

DIGUI, OIGA

Priviet

Kac dela? Ya, ochin jaracho (muy bien) o solament una mica, si filamos prim, digamos que ‘pitxis pitxis’, segons

Hoy es de estos días que vas como despistat. Potser hace ja setmanes, Una setmana un pelo complicada, Grecia a punto de la quiebra, que podría haber arrosegado a Portugal i a España. Merkel en contra de l’oposició i amb moltes critiques fa de sostenidor (Sostén) del país helenic. Me explicaré. Todo el batibull dins del meu cap va començar ayer o más bien dicho unos días atrás, cuando me invitaron a un sopar -pagando yo- i donde se hablaría del Empordà, y cito textualmente: ”Paralem com bons catalans”. ¡¡Caray!! Mi comentario fue el siguiente: “Me gustaría que matizarais esto de ‘Com bons catalans” ¿Hay un baremo para saber la cualidad de un català? O eres buena persona o no lo eres. Estas embarazada o no lo estás. No he conocido a ninguna mujer que esté medio embarazada. Jo soc català, si hubiera nacido en Rusia sería ruso -vaya merito- , pero afortunadamente siempre seré de donde vulgui ser, por eso soc Empordanés y veï de Vilajuïga… Aixó es una elecció i a más a más, una elección tranquila. Lo dic per el poble. Es maco y molt tranquilo

També meses atrás ya había sentit hablar de una cosa extraña, la llaman: La Casa Gran de Catalanisme, cosa que comenté con amics catalanes y castellans y la mayoría no supieron dir-me res, ni de que se trataba. Algunos me preguntaron: ¿La Casa es un Hotel? ¡No fotis! -le dije- es una cosa seria i sale en el ‘Jo vull el canvi’ y en el Google

Tambien ahir en un periódico de tirada nacional, había una pregunta que deia lo siguiente: ¿Para qué serveix el catalán si vas a Europa? ¡¡Cony!!, para ir a Andorra -vaig pensar- Però –serio que soy- mi comentario fue el siguiente: “Encima de que su comentario, esta fuera de contexto, vosté con su ignoracio ai mala llet, aun no se ha enterado que Catalunya y España están dins de Europa”

En el ‘Face’ encontré esto: “Artur Mas… a les 7 de la tarda, assistiré al lliurament de la medalla d’honor, en la categoria d’or, que el Parlament de Catalunya atorgarà a Josep Guardiola”

Por lo visto Guardiola ha conseguido fer en Catalunya lo que el nen Jesucristo no hizo en Palestina: Ser profeta en su tierra. M’alegro por ell, pero tanta cara bon xicot, tanta condescendencia, tant amén, tant servilismo hacia la figura de estos señores, em semblan, si mes no inquietantes, i cuando menys sospitosos. La falta de crítica es el començament de la dictadura? No confonguem valores de tolerancia, con vectores de pensament único y de corte políticamente correcto, tan típicos d’en Pep. Aviat igual es dirà Pepe Hucha… ¡Oh! Aixi li deiem a casa, cuando era yo pequeñito al que cantaba ‘Di papa’ con la ‘sua figlia’

Yo hice el siguiente comentari: “A veure, no es una pregunta per fer conyes President, pero el de la medalla es el Pep Guardiola que entrena el Barça? o es el Josep Guardiola que lleva tota la vida cantant cançons que le gustaban a la meva madre que en paz descansi? O potser a Josep Guardiola (cantant) no li donaran cap medada a merit de les arts o del treball encara que fes famosa la cançó ‘Se’n va anar’ (de Lleó Borrell sobre un text de Josep Maria Andreu i Forns i aquesta guanyés el Primer Premi del V Festival de la Cançó Mediterrània en les veus de Raimon i Salomé. I a mes em preguntaba… i la Nuria Espert? I en Josep Carreras? I la Montserret Caballé, i el Ferran Adrià? Donde están les seves medalles del Parlament.

No hay que ser tan ‘bledes’ (Acelgas), este galardón tiene clars tintes polítics, por lo mismo que el Barça es "más que un club" i sembla ser que te la pretensió de representar certs ideals separatistas ¿no?. Póngamonos a pensar un minuto, si Guardiola fos entrenador del Espanyol, con el mismo palmarés, no le habrían dado ni una puñetera piruleta. ¿Verdad?

A les horas he caído…¡¡Chuff!! Serà perque Guardiola -el que canta- es l’autor del l’himne del Reial Club Sportiu Espanyol de Barcelona?. Que aviat ens oblidem de les bones persones. Com aviat nos olvidaremos del Pep Guardiola. El humans son així: "Humans tan mateix" con decía el padre Jordi Llimona.

I mientras un altre usuari ha afegit: “Joaquim Pedret –servidor-, en Josep Guardiola, -el cantant, el de “Sixtintons- encara es viu, es amic meu, encara que és de l’Espanyol i encara canta” ¿Us heu fijado? Es amic seu, a pesar de ser del Espanyol. Caramb he pensat. Serà que canta a la dutxa, pobret ja te els seus anys

Jo he añadido: Josep C…jo no he dit que el cantant Josep Guardiola estigui muerto. Jo dic que potser em perdut una mica el norte, como bien dice la Carme C…. Ens oblidamos de molta gent avans del Pep. Jo no li trec merits al joven chico de Sampedor, però penso que la ciencia, l’investigacio, el metjes, els ‘paletas’ i molta gent anónima, està per demunt de tant de futbol. O es que si el Barça va be, Catalunya tambe va bé? ¡No hagamos conyas!
A mi també m’agrada el Barça y mucho, però el mentjar cada dia, las hipotecas, la salut, el bienestar, mi suegra i la feina, està o tiene d’estar per sobre de todo. Sino quin pais farem? Un pais de pelotes? ¿Once millonaris en calsutets detràs de una pelota?

Curs de bilingüisme total, unidad cuatro (4)

Així potser parlaremos de aqui unos anys, sinó al tiempo

Seamos consecuentes i seriosos de una punyetera vez. Visca Catalunya ¡¡Ah!! Soc tan despistat que no recordabe que el domingo –mañana- es el onze de septiembre y que fa diez años de la voladura de les Torres Gemelas de Nova York, on varem morir más de cinco mil persones ‘Humanes tan mateix’ i mentrestant aqui a Catalunya casi el 80 % de la població de Catalunya pregona que vol ser bilingüe, però los políticos se han puesto ‘tusudos’. ¿Será un pulso de los que ‘peti qui peti’, y por narices? I ens pasaremos les sentencies del Tribunal per l’angonal? Que país, cual? El mío, el teu, el nuestro, el suyo, el de él.

M’he tranquilitzat, cuando he pensado que afortunadament el poble català del carrer, no tes res a ver con los políticos, els seus interesos y sus ‘chenchullos’

Sapasiva i Spacoi noi nochi ¡Paca! (Dasvidania)

¡¡Ah¡¡ y a Badalona sin Diada… ¿la diada?. Ja ho decia unas rallas atrás: ¡Quin país!

El Quim Pedret bilinguïsta actiu*

* El meu psicòleg psicolingüista s’encarrega d’estudiar aquest fenomen, que em te preocupado

Ciudadano del Principat de Catalunya (de momento)

"Sergicoses" de la Diada

2011-10-25T17:18:00.000Z

septiembre 11, 2011

Les meves coses

Foto: Quim Pedret

…tot un personatje

Pujat per El Quim (es el meu papi)

Un Quermançó de Diada a Vilajuïga, 2011 Quim Pedret

2011-10-25T17:16:00.000Z

septiembre 13, 2011

El Castell de Quermançó es va vestir de Diada amb la senyera independentista el passat diumenge,11 de Setembre de 2011, Festa Nacional de Catalunya

Foto: Quim Pedret

Castell de Quermançó a Vilajuïga Foto: Quim Pedret

Foto: Quim Pedret

Castell de Quermançó a Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

Castell de Quermançó a Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

Castell de Quermançó a Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

Castell de Quermançó a Vilajuïga

Pujat per El Quim Pedret

"Sergicoses" de les vacances o quasi

2011-10-25T17:15:00.002Z

septiembre 13, 2011

Coses teves i meves

Foto: Quim Pedret

…tot un personatje

La Tieta Cisqueta de Garriguellla i el temps…El Qum

2011-10-25T17:15:00.001Z

septiembre 13, 2011

El temps a Ona Vilamalla

Escut de Garriguella (Cliqueu per sentir la Tieta)

pujat per El Quim Pedret

Sempre son els mateixos Mossos?

2011-10-25T17:14:00.001Z

septiembre 15, 2011

O sempre es el poder de torn?

La tendresa dels Mossos

¡Quina vergonya…! Ja saben a casa vostra, al que us dediqueu? ¡¡ I us paguem nosaltres !!!

1984 Memòria històrica:
Militants de CiU prenen el Parlament i amenacen de mort a militants socialistes.

L’hostilitat explícita contra els socialistes va tenir la seva primera versió a la sortida de Pascual Maragall de l’edifici, la Diputada Anna Batllebó va rebre el mateix tractament. Els problemes més greus es van ocasionar amb la sortida de Raimon *Obiols, quan els Mossos van haver de protegir-ho de militants que cridaven. “Mateu-lo, mateu-ho” i “Botiflers”. Després Miguel Roca va declarar “Manifestació única"

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1984/05/31/pagina-17/32835981/pdf.html

Pujat per el Quim Pedret de T.Soler

‘Sergicoses’ d’artista a Fortià

2011-10-25T17:13:00.000Z

septiembre 27, 2011

Coses meves i seves

Foto: Quim Pedret

En Sergi, tot un personatge… pues SI (Sergi)

‘Sergicoses’ d’estar per casa

2011-10-25T17:12:00.000Z

septiembre 27, 2011

Coses meves… o sigui.. Coses seves

Foto: Quim Pedret

El Sergi.. tot un personatge.. I tant

La Tieta Cisqueta amb el Sants i el Temps

2011-10-25T17:05:00.000Z

agosto 29, 2011

Dissabte 27 d’agost 2011

"Radio Ona Vilamalla" www.onavilamalla.net

Cliqueu la ‘foto’

La Tieta Cisqueta al ‘facebusss’ fent.. ves a sapiguer

pujat per El Quim Pedret

Josep Ministral expossició a Fortià, by Quim Pedret

2011-10-25T17:03:00.000Z

agosto 29, 2011

Josep Ministral Foto: Quim Pedret

El dissabte 3 de setembre a les 7 de la tarda el pintor Josep Ministral exposarà les seva darrera obra anomenada BATECS a Espai d’Art Mas d’en Dorra a Fortià

Invitació de l’exposició de Josep Ministral

Josep Ministral explora totes les possibilitats expressives de les llums i les ombres i acaba creant unes peces en les quals ens descobreix una mena de batec vital que tota la matèria desprèn, una simfonia de colors que s’articula en unes composicions molt suggerents.

Com arribar al Mas d’en Dorra

El Quim Pedret

Fotograf i Escriptor

Ramon Pujolboira exposa a Girona, by Quim Pedret

2011-10-25T17:02:00.000Z

agosto 31, 2011

Ramon PujolBoira Foto: Quim Pedret

“Jardins secrets”, es el nom de l’expoxició que l’artista Ramon Pujolboira afincat a Albons, presentarà el dijous 1 de setembre, a la Casa de Cultura de Girona, fins al dia 1 d’octubre

En Ramón Pujolboira, va neixer a Barcelona el 1949 i va estudiar a l’Escola Massana i a París i al llarc de la seva carrera ha presentat un centenar d’exposicions individuals i col·lectives

A l’exposició de la Casa de Cultura de Girona podrem veure una vintena de quadres de gran format fets desde els anys vuitanta fins ara i una escultura de gran format. Dibuixos, gravats, litografies i escultures que son el nostre l’Empordà com a punt d’inspiració.

Obra d’en Ramón PujolBoira

Post pujat per El Quim Pedret

La Tieta Cisqueta desde Madrid, by Quim Pedret

2011-10-25T17:01:00.000Z

septiembre 1, 2011

Va anar a veure la tornada de la Supercopa i es jugaba a ¡¡Barcelona!!!

Parla amb els seus amics de Radio Ona Vialamalla

Cliqueu

Tieta Cisqueta minuts avans de agafar l’AVE… Maria Purisima

Pujat per El Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes exposa a Vilajuïga

2011-10-25T16:58:00.002Z

septiembre 1, 2011

Ahir dijous primer de setembre a Vilajuïga varem pasar una bona estona amb unes coquetes de figues i mi-cuit de foi de Can Bech, elaborades per l’amic Pep Curiel, propietari i cuiner del Restaurant Tramonti de Roses…. i la ‘Bellesa Secreta del Cunnus’ de l’artista ‘Xicu’ Cabanyes.

Que aprofiti…

Foto: Quim Pedret

Escultura de ‘Xicu’ Cabanyes a Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga Foto: Quim Pedret

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Ahir dijous 1 de Setembre en Francesc Cabanyes i Cullell, mes conegut com ‘Xicu Cabanyes’, a les 8 de la tarda, ha presentat la seva darrera obra, juntamen amb les fotografies de Willy Egertot, amb el non de ‘La Bellesa Secreta del Cunnus’, a l’Espai d’Art del Celler Espelt de Vilajuïga

L’acte l’ha presentat en Jaume Fàbrega

Us deixem amb unes fotos….

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanes

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanes

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanes

Foto: Guillem Plujà Morató

Xicu Cabanyes i Quim Pedret

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

Presentació ‘Xicu’ Cabanyes i Jaume Fabregas

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

Presentació Xicu Cabanyes i Jaume Fàbregas

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

Presentació Xicu Cabanyes i Jaume Fàbregas

Foto: Elena Kudry

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Elena Kudry

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Elena Kudry

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

Jaume de www.fempais.tv

Foto: Quim Pedret

Guillem Plujà Morató

Foto: Quim Pedret

Estrella Ametlla

Foto: Quim Pedret

Jordi i Carme Gispert al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Elena Kudry

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

Pere Trias (Batlle de Vilajuïga) i Francisco ‘Xicu’ Cabanyes’

Foto: Quim Pedret

El cuiner i propietari de Tramonti (Roses) Josep Curiel

Foto: Elena Kudry

Sergi i Quim Pedret

Foto: Elena Kudry

Dolors Delclos i Lleixà

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Elena Kudry

El pintor Josep Maria Ametlla

Foto: Quim Pedret Rovira

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Elena Kudry

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

La premsa

Foto: Quim Pedret

Jaume de www.fempais.tv

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry i el seu fill Sergi Pedret

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry i el seu fill Sergi Pedret

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry i el seu fill Sergi Pedret

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry i el seu fill Sergi Pedret

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Quim Pedret

‘Monse’ Pla i Xicu Cabanyes

Foto: Quim Pedret

El cuiner Josep Curiel i l’escultor Narcis Costa

Foto: Quim Pedret

El cuiner Josep Curiel

Foto: Elena Kudry

Dolors Delclos, Sergi i Quim Pedret

Foto: Quim Pedret

Estrella i Ametlla i Sra. Lleixà

Foto: Quim Pedret

Estrella i Jordi Ametlla

Foto: Quim Pedret

Estrella i Jordi Ametlla

Foto: Quim Pedret

Estrella i Jordi Ametlla

Foto: Quim Pedret

La disenyadora Estrella Ametlla

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanes

Foto: Elena Kudry

El Pere i la Paquita

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Elena Kudry

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Elena Kudry

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Elena Kudry

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

‘Xicu’ Cabanyes al Celler Espelt de Vilajuïga

Foto: Quim Pedret

Invitats a la exposició de ‘Xicu’ Cabanyes

Pujat per El Quim Pedret

‘Sergicoses’ del Dissabte

2011-10-25T16:58:00.001Z

septiembre 3, 2011

Les teves coses…

Foto: Quim Pedret

..tot un personatge

Ministral al Mas d’en Dorra (Fortià), by Quim Pedret

2011-10-25T16:56:00.000Z

septiembre 5, 2011

Josep Ministral Foto: Quim Pedret

Espai d’Art Mas d’en Dorra – Fortià

El dissabte 3 de setembre a les 7 de la tarda el pintor Josep Ministral va inaugurà les seva darrera obra, anomenada BATECS a Espai d’Art Mas d’en Dorra a Fortià

Invitació de l’exposició de Josep Ministral

L’inauguració a l’Espai d’Art Mas d’en Dorra va acollir a mes de cent invitats al voltant de la obra de Josep Ministral.Varen presentar l’acte Fina Trayter, propietaria de la Galeria i Enric Tubert, Historiador d’Art. Aquesta va ser la segona exposició de la temporada que acabarà el març del 2012. La primera exposicició varen ser els "(Des) Plegaments" de Antonio Federico, la segona ha sigut el torn dels "Batecs" de Josep Ministral, la propera seran el "Miratges" de Pia Crozet, que començarà el 5 de novembre, per acabar el dia 8 de gener del 2012, amb les "Tranformacions" de Gustau Carbó Berthold.

Josep Ministral (Video al seu Estudi) Cliqueu

Josep Ministral, va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i va estudiar la tecnica del gravat a l’Escola de Belles Arts d’Olot. Resideix a Llers on hi te també el seu estudi.

Al any 1984, juntament amb Ricart Ansón, Ramón Pujolboira, Daniel Lleixà i Lluis Roura, varen fundar el Grup 69 per engegar projectes i accions aristiques. Josep Ministral ha convertit la seva pintura en Mural, Monumental i darrerrament en Vitralls, i te aquest tipus d’obra ‘escultorica’ repartida per Llers, Figueres, Bascara i Castelló d’Empuries, entre altre poblacions. Ha fet més d’un centenar de exposicions per Catalunya, Madrid, Sant Francisco, Andorra, Suissa, Los Angeles, Holanda i França

Josep Ministral ha evolucionat des d’una pintura gestual clarament expressionista i de to enèrgic, cap a una creació d’espais delimitats de manera subtil i atrevida. La seva és una proposta més sensitiva que descriptiva amb la qual pretén activar la memòria de l’espectador. En les seves peces actuals domina la presència de formes que generen una geometria complexa, un conjunt inesgotable de fractals descoberts arreu.

Ministral explora totes les possibilitats expressives de les llums i les ombres i acaba creant unes peces en les quals ens descobreix una mena de batec vital que tota la matèria desprèn, una simfonia de colors que s’articula en unes composicions molt suggerents.

Com arribar al Mas d’en Dorra

Foto: Quim Pedret

Mas d’en Dorra a Fortià

Presentació de Fina Trayter i Enric Tubert

Foto: Elena Kudry

Josep Ministral, Pep Vallés, Fina Trayner i Enric Tubert

Foto: Elena Kudry

Ministral, Vallés, Fina Trayner i Enric Tubert

Foto: Quim Pedret

Ministral, Vallés, Fina Trayner i Enric Tubert

Foto: Quim Pedret

Amics

Foto: Elena Kudry

Josep Ministral, Pep Vallés, Fina Trayner i Enric Tubert

Foto: Quim Pedret

Ministral, Vallés, Fina Trayner i Enric Tubert

Foto: Elena Kudry

Ministral, Vallés, Fina Trayner i Enric Tubert

Foto: Quim Pedret

Amics

Foto: Quim Pedret

Estrella i Jordi Ametlla i amics

Foto: Quim Pedret

Estrella i Jordi Ametlla i Thomas Spieker

Foto: Elena Kudry

Ministral, Vallés, Fina Trayner i Enric Tubert

Foto: Quim Pedret

Amics assitent

Foto: Elena Kudry

Josep Ministral, Pep Vallés, Fina Trayner i Enric Tubert

Foto: Elena Kudry

Ministral, Vallés, Fina Trayner i Enric Tubert

L’obra d’en Ministral

Foto: Quim Pedret

Foto: Elena Kudry

Foto: Quim Pedret

Amb la familia

Foto: Quim Pedret

Amb els amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Pere Casellas i amics

Foto: Elena Kudry

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Quim Pedret

Amics convidats

Foto: Elena Kudry

Espai d’Art Mas d’en Dorra (Fortià)

Foto: Elena Kudry

La Pintora ‘Montse’ Pla

Foto: Elena Kudry

Tubert, Patxè i Jordi Gispert

Foto: Quim Pedret

L‘escriptora Nuria Esponellà i Josep Ministral

Foto: Quim Pedret

L’escriptora Nuria Esponellà i Josep Ministral

Foto: Quim Pedret

Amics convidats amb Josep Ministral i ‘Monse’ Pla

Foto: Elena Kudry

Josep Ministral i la pintora ‘Monse’ Pla

Foto: Quim Pedret

Josep Ministral i amic

Foto: Familia Pedret-Kudry

Josep Ministral i la familia Pedret-Kudryashova

Foto: Elena Kudry

Sergi i Quim Pedret amb l’amic Jordi Gispert

Foto: Quim Pedret

Enric Tubert, Patxè i la familia Gispert

Foto: Quim Pedret

Enric Tubert, Patxè i la familia Gispert

Foto: Quim Pedret

La disenyadora Estrella Ametlla

Foto: Quim Pedret

La pintora Elena Kudry i Sergi Pedret

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Elena Kudry

Quim i Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Elena Kudry

Josep Ministral i amics

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry, Sergi Pedret, ‘Monse’ Pla, Ministral i familia Gibernau

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry, Sergi Pedret, ‘Monse’ Pla, Ministral i familia Gibernau

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry, Sergi Pedret, ‘Monse’ Pla, i familia Gibernau

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry, Sergi Pedret, ‘Monse’ Pla i Josep Ministral

Foto: Elena Kudry

Rosa Masip i Quim Pedret

Foto: Elena Kudry

Familia Gispert i Thomas Spiker

Foto: Elena Kudry

Estrella Ametlla i Josep Ministral

Foto: Quim Pedret

Fent una bona foto

Foto: Quim Pedret

Josep Ministral i amics

Foto: Quim Pedret

Sergi Pedret i els pintors Elena Kudry i Jordi Gispert

Foto: Quim Pedret

L’amic i fotograf Angel Reynal (Hora Nova)

Foto: Elena Kudry

Familia Gispert

Foto: Quim Pedret

Javier Casellas (Patxè), Jordi Gispert i amics

Foto: Quim Pedret

Estrella Ametla

Foto: Elena Kudry

Rosa Masip i familia

Foto: Quim Pedret

Rosa Masip i familia

Foto: Quim Pedret

Josep Ministral i amics

Foto: Elena Kudry

Carme i Jordi Gispert

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret Kudryashova

Foto: Quim Pedret

Sergi, Elena, ‘Monse’, Josep, David i Angels

Foto: Quim Pedret

Les pintores Monse Pla i Elena Kudry

Foto: Elena Kudry

Sergi i Quim Pedret

Foto: Quim Pedret

Tubert Casellas i Gispert

Foto: Quim Pedret

Montse, Josep Ministral, David i Angels

El Quim Pedret

Fotograf

Propietari-Gerent de la Galeria Art Kudry de Vilajuïga

Festa Major de Vilamalla, 2011, by Quim Pedret

2011-10-25T16:55:00.000Z

septiembre 5, 2011

Sant Gil, ahir diumenge varem estar a www.onavilamalla.net

amb en Josep Tubert, en directe per celebrar el 4 aniversari de Radio Ona Vilamalla

107.9 de la FM

Tenim les fotos…dema les pujarem a la xarxa

Gràcies amics de Vilamalla. Felicitats

Quim Pedret (Radio Quermançó)

Per Sant Gil a Radio Ona Vilamalla, by Quim Pedret

2011-10-25T16:54:00.000Z

septiembre 6, 2011

El diumenge 4 de setembre dia gran de la Festa Major de Vilamalla, varem estar unes hores a Radio Ona Vilamalla amb en Josep Tubert, en Sergi (al control), l’Ivan, en Paco, en Sala i molts mes convidats. Moltes gràcies a tots per el ratet i fins l’any vinent.

¡¡Ah!! a part de futbol i altres coses, varem parlar del Castell de Quermançó (El Castell de l’Empordà) de Vilajuïga. Gracies també a l’amic Josep Maria Martorell.

Foto: Quim Pedret

Josep Tubert i Sergi a la cabina de congtrol de so

Foto: Quim Pedret

L’Ivan lleigin les noticies

Foto: Ivan

En Quim Pedret

Foto: Quim Pedret

En Sergi al control de so

Foto: Quim Pedret

Josep Tubert Director de Ona Vilamalla i l’Ivan

Foto: Quim Pedret

La tertulia de la Radio

Foto: Quim Pedret

La tertulia de la Radio

Foto: Quim Pedret

Josep Tubert i Ivan

Foto: Quim Pedret

Sala, ex Jugador del Girona CF

Foto: Ivan

Radio Ona Vilamalla

Foto: Quim Pedret

El Paco i en Sala

Foto: Elena Kudry

Quim Pedret i Rovira

Foto: Elena Kudry

Quim Pedret, Paco i Sala

Foto: Elena Kudry

Quim Pedret, Paco i Sala

Foto: Elena Kudry

Quim Pedret, Paco i Sala

Foto: Quim Pedret

La tertulia de la Radio

Foto: Quim Pedret

La tertulia de la Radio

Foto: Quim Pedret

La tertulia de la Radio

Foto: Quim Pedret

La tertulia de la Radio

Foto: Quim Pedret

La tertulia de la Radio

Foto: Quim Pedret

Sergi Pedret Kudryashova i Elena Kudry

Foto: Quim Pedret

En Sergi als controls

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret a punt d’entrar a Ona Vilamalla (Era un convidat)

Foto: Elena Kudry

Els inflables per la mainada, eran les 9 i mitja

Foto: Quim Pedret

Vista de l’Ajuntament i Radio Ona Vilamalla

Quim Pedret i Rovira

Fotograf, parlador de Radio i potser alguna cosa mes

"Sergicoses" del Setembre

2011-10-25T16:53:00.000Z

septiembre 7, 2011

Les seves coses…

Foto: Quim Pedret

..tot un personatge

Cesc 'El xicot que amagaben al Barça' by Quim Pedret

2011-10-25T16:52:00.000Z

agosto 24, 2011

Joaquim Pedret Rovira

En Cesc Fàbregas mai ho va tenir fàcil per arribar al Barça. Quan tenia amb prou feines deu anys i jugava al Mataró, els informadors que el Barça enviava a comprovar si tot el que es deia d’aquest migcampista d’Arenys era cert, tornaven al Camp Nou desconcertats. No hi havia manera de veure al famós jugador. Fins que un dia, en els camps de terra al costat del Camp Nou, es van enfrontar el Mataró i el Barça. I en Cesc va jugar. I va fer un partit extraordinari. Va ser llavors quan el Sr. Borrell, aleshores tècnic del futbol base de Can Barça i ara al Liverpool, es va dirigir a l’entrenador del Mataró i li va preguntar: Com es possible que fins ara no disposés el Barça d’informés sobre aquest xicot. L’entrenador del Maresme li va respondre: "Cada vegada que ens assabentàvem que venia un observador del Barça, ens avisava el porter del camp i deixàvem a Cesc sense jugar perquè no us l’emportesiu". Finalment, en Cesc va fitxar pel Barça i al costat de Messi, Piqué i d’altres es va formar un equip cadet llegendari, que va guanyar tots els partits disputats en dos anys. Va ser llavors quan en Guardiola, el seu ídol, li va regalar una samarreta amb la dedicatòria "Algun dia, tu seràs el 4 del Barça". Ara, ja ho és.

Santi Giménez (Sport)

El tacte fiscal o el pacte rectal, by Vicenç Pedret

2011-10-25T16:50:00.000Z

agosto 24, 2011

Vicenç Pedret i Clemente

Prou! Que cada cop que volem un pacte, ens acaben donant, com a tracte, un tacte.

No us escandalitzeu si us plau, pel títol. Escandalitzeu-vos quan per enèsima vegada el pacte fiscal (que volen capitanejar determinats líders molt ben valorats pels espanyols) sigui una farsa, un nou engany. Ens voldran inundar de xifres que demostrin que hem assolit altíssimes quotes de fiscalitat quan, en realitat, haurem tornat a fer com a catalans un mal negoci. Novament.

No és possible actualment un pacte fiscal que no sigui el concert. No es pot pactar res que no sigui recaptar els nostres impostos. Es una necessitat, no només una qüestió de principis, i ja no pot ser negociable. O es demana el concert econòmic, que és prou clar com a plantejament (es recapta a Catalunya, es reparteix primer a Catalunya, i després a l’estat) o no es demana res. No es poden fiar escons , pretesament decisius, a venedors de favors que es dediquen a fer de lobby de l’establishment (bancs, grans companyies paraestatals, etc…). No podem els ciutadans que no tenim accés a aquets “lobbys” deixar que amb els nostres vots es negociï un pretès pacte a canvi de favors i concessions que no ens beneficiaran, que només representen avantatges per uns pocs.

No es pot convertir la demanda del concert econòmic com a clau de futur per Catalunya en un diluït, opac, i inconfessablement perillós pacte fiscal. O diem les coses pel seu nom o no les prostituïm, que sempre ens acabem enganyant. Amb la demanda del concert, fem política per a tots els catalans. Amb la demanda de pacte fiscal, tornem a donar corda a quatre arreplegats.

Els diputats catalans a Madrid han de tractar els temes d’estat, a Madrid, que afecten a l’estabilitat i l’ordre establert amb rigor. O ens donen el concert, o no es pacta res. O el concert, o que els jocs aritmètics parlamentaris se’ls facin entre ells. No hi ha marge. L’economia no anirà millor (us recordeu formiguetes que ja vaig avisar que s’acostava l’era glacial?) i no ens donaran, si volem pactar, res a canvi. Perquè no tenen res a donar.

O els diputats catalans a Madrid posen el concert, que no el pacte, com a premisa, o ens tornarà a passar com amb l’estatut. Si a Madrid no hi ha voluntat política de donar el concert als catalans, nosaltres, legítimament, no tenim cap obligació de donar-los res a canvi. Ni en nom de la sacrosanta estabilitat, ni per evitar intervencions de fora (que acabaran venint igualment) ni per salvar-li el cul a cap amiguet de ningú.

Sembla un tot o res. Però és que cal tenir clar que ara per ara, els catalans no tenim res. Res de res. Tot el què recaptem va a Madrid i ells ho administren. Ja no podem anar a Madrid a demanar un pacte amb tacte. Res de tornar a demanar un pacte. Prou! Que cada cop que volem un pacte, ens acaben donant, com a tracte, un tacte.

Vicenç Pedret i Clemente

Propietari i Gerent de Ramón Clemente (Vidre) de El Masnou

Pujat per El Quim Pedret i Rovira desde Vilajuïga

‘Sergicoses’ del Dimars

2011-10-25T16:48:00.000Z

agosto 25, 2011

Les seves coses…

Foto: Quim Pedret

…tot un personatge

Duran, President de Telefonica

2011-10-25T16:45:00.000Z

agosto 25, 2011

Vicenç Pedret i Clemente

Quan ho vaig llegir a la Vanguardia, no m’ho creia !!

Quan ho vaig llegir a la Vanguardia d’aquest diumenge, no m’ho creia… Per fi sabem a què aspira el líder del mon mundial. Duran no vol ser ministre, ni President de la Generalitat, no vol ser comissionat a Brussel•les, ni president del FMI, ni tan sols vol ser exministre, ni vol ser un Roca… Vol ser PRESIDENT DE TELEFÒNICA!
30 anys sotmetent al partit a un lideratge ferotge per acabar presidint les “matildes” (aquí els jovenets no recordareu l’espot televisiu d’en Gila dels anys 70, oi que no???). Parlant d’en Gila se m’acut trucar al Duran per demanar-li “Es el enemigo?… Se ponga!”.
Doncs si, resulta que pels independentistes, Duran és l’enemic.
Parlo des del més profund respecte al meu actual partit UDC i als companys convergents de coalició. Si finalment proclameu candidat a Duran pel congrés a Madrid, jo no el votaré. Desconec si aquesta declaració anticipada posa en tela de judici la meva militància a UDC, però és un fet que no el votaré i que faré campanya en contra. La meva consciència (amb permís del meu confessor) m’ho impedeix. UDC és el meu partit i ho serà fins que o plegui o em facin fora. Però Duran no és ni serà mai més el meu líder. Per mi, ha creuat totes les línies vermelles.
Ha construït una teranyina insondable de complicitats poc transparents dins i fora del partit, dedicant-se al més pur estil de Chicago anys 20 al tràfic d’influències. Ha aconseguit que bona gent sigui vedada pels càrrecs que legítimament eren proposats. Ha vinculat la imatge del partit a la seva pròpia imatge després de 30 soviètics anys de control sobre l’aparell del partit, degudament renovat cada vegada que algú li feia ombra.
Políticament , es posiciona sistemàticament de manera a semblar que defensa l’interès general amb sentit comú. Ho fa de paraula, amb un ferri control dels mitjans al seu abast, molt especialment de la vanguardia. Però ha generat moltes suspicàcies, ja que l’interès pretesament general sempre actua en la direcció de qui millor li paga o de qui li permet tenir més complicitats amb l’estatu quo (banquers, grans empresaris, polítics influents…). Diu allò que la classe ben estant de Madrid vol sentir, aquella que li pot pagar els serveis amb la presidència de telefònica.
En aquest context, en Duran sempre ha menystingut l’independentisme i l’ha titllat de poc realista, enganyós, fins i tot perillós. No se li pot negar que és un antiindependentista convençut. Si, això és el què crec que representa en Duran, després d’anys d’intentar-hi conviure.
Després d’haver fet per dos vegades consecutives el pitjor resultat a Madrid amb diferència (recordem que va caure de 15 a 10 diputats i no ha remuntat) no entenc que novament se li torni a fer confiança i que Convergència li deixi total llibertat a Madrid. És un error per la coalició. No ens convé un personatge megalòman que ha agreujat les seves manies persecutòries i els seus deliris de grandesa. Ni ens convé un antiindependentista convençut. Els independentistes no votarem a Duran. Ni amb el nas tapat.

Que vagi amb el seus amics de Madrid i aconsegueixi la presidència de telefònica! Que deixi la política nacionalista en mans dels qui encara creuen que la independència és necessària i que és possible. Que la deixi als qui encara volen servir al país. Que encara hi ha vida a Unió.

Vicenç Pedret i Clemente

Propietari i Gerent de Ramón Clemente (Vidre) de El Masnou

Carta a Oriol Junqueras, by Vicenç Pedret

2011-10-25T16:44:00.000Z

agosto 25, 2011

Vicenç Pedret i Clemente

El teu ofici, per qui no ho sàpiga, és donar la cara

Oriol Junqueras

Amic Oriol,

El teu és un ofici vocacional de mena. Estic segur que ens els darrers quatre mesos has parlat personalment amb uns quants milers de Santvicentencs (o com vulgui que es diguin els teus conciutadans de sant Vicenç dels Horts). Qui no ha viscut les campanyes municipals de prop, no sap quantes queixes es poden arribar a escoltar en un dia. Però en el teu cas, ho fas amb la consciència pròpia del qui sap que pot sortir escollit i haurà de donar la cara.

El teu ofici pel qui no ho sàpiga, és donar la cara. Estudiós i savi divulgador de la nostra història, saps connectar amb el nostre passat per fer-nos-el present. Rara habilitat que ens transposa i ens emociona. Els meus fills recorden amb orgull i devoció la nit que et van sentir parlar dels fets de la defensa de Barcelona el setembre de 1714. Tu ens hi vas transportar. Vas explicar grandeses i misèries per fer-nos entendre qui eren aquells homes, per què van lluitar i per què van morir. Vàrem repetir l’experiència a L’Ebre i a Corbera. Aquells homes van donar la cara, i nosaltres hem de donar la cara.

El teu porta a porta d’aquests mesos potser és menys èpic però igual de necessari. El país es defensa en molts àmbits i de moltes maneres. Convocant referèndums, fent programes de ràdio, parlant-ne amb els companys, escrivint als diaris, presentant demandes a Estrasburg, anant a manifestacions, votant als més capaços, ignorant als mercenaris oportunistes, lluitant contra els tiranets que porten massa anys acumulant massa càrrec i massa càrrega. I si cal, com tu ho fas, presentant-se a les municipals (i quedi clar que admiro profundament a tots els qui accepten presentar-se als comicis municipals. Tots els polítics hi haurien de passar uns quants anys de formació)

Fa poc vas fer un pas encara més honorable: et vas fer militant d’ERC després d’una derrota. Aquesta gesta només és comparable a la de l’amic Huguet que té el valor que a alguns ens falta i es donà de baixa d’UDC després d’una victòria…

Formes part d’una generació que haurà de saber conduir l’independentisme sociològic cap a l’independentisme polític. Llarg, incert i apassionant camí. Ens calen lideratges com el teu. Perquè per aquest noble destí cal prudència però cal saber, com tu saps, donar la cara.

Ja és la segona vegada que et presentes i no et puc votar!. La primera, a Europa, tenies per adversari en Tremosa, i no podia trair els meus (que en Tremosa sí que és dels nostres). Ara no compartim municipi. Però desitjo de tot cor que el destí ens guardi als matiners un lloc al teu costat, en una altra trinxera, per fer front a un enemic comú, en defensa d’uns ideals compartits.

Sort i Visca la terra!

VIcenc Pedret i Clemente

Propietari i Gerent de Ramon Clemente (Vidre) El Masnou

Pujat per el El Quim Pedret del www.mati.cat

‘Xicu’ Cabanyes a Vilajuïga

2011-10-25T16:43:00.000Z

agosto 26, 2011

‘Xicu’ Cabanyes (Invitació)

El proper dijous 1 de Setembre en Francesc Cabanyes i Cullell, mes conegut com ‘Xicu Cabanyes’, presentarà la seva darrera obra, juntamen amb les fotografies de Willy Egertot, amb el non de ‘La Bellesa Secreta del Cunnus’, a l’Espai d’Art del Celler Espelt de Vilajuïga

L’acte serà presentat per Jaume Fàbrega

‘Xicu Cabanyes’ va neixer a Serinyà al 29 de Setembre de 1945, actualment resideix a Porqueres
Es un autodidacta i realitzà les primeres talles l’any 1962. Interessat en el mon de l’escultura, deriva vers el modelatge amb fang que el va portar a les tècniques dels motlles i també a treballar altres materials plàstics.
Va fer la seva primera exposició al any 1965. La seva trajectòria artística que va començar amb figures expressionistes estilitzades, va evolucionar cap a l’abstracte, i a amb un llenguatge de formes orgàniques i assemblatges, amb al·lusions al Pop-Art.
Al 1971 va participar en la fundació del grup TINT de Banyoles, del que en va ser un impulsor fins al 1975, en que el grup va plegar la seva activitat.
Durant aquesta etapa va treballar amb el formigó realitzant escultures de gran format, però també fa collages, terracotas, experimenta nous materials (poliester, làtex, porexpan…) o comença a exposar de forma permanent la seva obra al Bosc de Can Ginebreda (1972)
Ha treballat el material plàstic i alabastres, sense deixar de banda la fusta ni el Bosc.
Fins el 1991 ha treballat amb escultures de gran volum en espais públics, exposicions i recerca de noves formes i materials i també amb miniatures (joies) i altres camps de la plàstica, com els premsats de cartó.
Ara experimenta amb nous materials, sense deixar la fusta, a la que cada vegada treu mes profit.

Pujat per El Quim Pedret

‘Sergicoses’ del Dijous

2011-10-25T16:42:00.000Z

agosto 26, 2011

Les seves coses…

Foto: Quim Pedret

..tot un personatge

Barrera, l’home que va obrir les portes al pujolisme, by QuimPedret

2011-10-25T16:41:00.000Z

agosto 28, 2011

de Joaquim Pedret Rovira, el Domingo, 28 de agosto de 2011 a las 4:16

Primerament, deu descansar en pau…. Soposo. Així li desitjo

A veure, jo no vull entrar en suposades manifestacions xenòfobes i racistes -que segurament son mes que certes- del desaparegut Sr. Barrera. No entro en el tema. No vull parlar dels seus mèrits acadèmics i universitaris, que en tenia i molts. Ni vull parlar de política, ja que no soc cap expert- ni ganes- .

A mi el que em sopta es que en Barrera, que podia fer President de la Generalitat a Joan Raventós -socialista- dones els vots de ERC a CiU, per fer a Jordi Pujol President de la Genralitat (home de dretes) i ell -ERC- quedar-se la Presidència del Parlament.

No entenc molt be que ara, en el momnet del seu traspàs, el Sr. Barrera sigui un sant baró, – deu ser que la mort ens fa bons a tots…

També va ser un sant baró, l’anti-català Sr. Carles Sentis quant es va morir i també ho va ser el faixista Sr. Samaranch i en camvi es va demonitzar al meu amic Josep Tarradellas i Joan per part del Sr. Pujol (dessagrait) i també desde dins de ERC (desinformats amb un a mica de raó). L’enterrament de Tarradellas a Cervelló, en el qual vaig asistir -era el nostre poble- semblava un punyetero enterro de tercera, com deia l’amic Joan Capri. (Als anys 80 i avans, jo ja estava al coorent del que pensaba en Tarradellas (vivia a Saint Marti Le Beau, França) i al 1992 jo ja treballaba dins de ERC i vaig veure masses coses estranyes al seu voltan) Despres, amb el anys en Barrera es va fer intim enemic de Carod i de Joan Puigcercós

Al Sr. Barrera la jugada del 1980, li va passar una bona factura a ERC i es va passar de 14 a 3 diputats al Parlament a les eleccions de 1984. “Tot un èxit polític”. Un home de ‘esquerres’ (Barrera) en un govern de centre detra (Pujol)

O sigui, que l’Heribert ell solet, es va carregar el partit de Macià i Companys i va aglutinar de una ‘tacada’ els franquistes que encara varen sobreviure a dins de CiU i a Unió… Duranera de Catalunya

¡¡¡Mágia Borrás!!!!

Que m’ho expliquin. O millor… ¡no fa cap falta!. Fa temps que no entenc res o com deia el meu pare: "SI que ho entenc, però NO vull entendre res”

"Jo solament parlo del que he vist i el que he viscut"

El Quim

"…y que el miedo del hombre…

ha inventado todos los cuentos.

Yo no sé muchas cosas, es verdad,

pero me han dormido con todos los cuentos…

y sé todos los cuentos"

León Felipe. Poeta republicà Generació 27 (Si aixequés el cap)

El Quim Pedret

Matinada del 28 d’agost 2011

Núria Mas i Gavarró, descansa en pau

2011-10-25T16:40:00.000Z

agosto 28, 2011

En el teu traspàs, descansa en pau

"Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre."

Miquel Martí i Pol

Una forta abraçada a la familia Mas-Gavarro-Rakosnik

Sergi, Elena i El Quim Pedret

Un bon video clip, By Quim Pedret

2011-10-25T16:39:00.000Z

agosto 12, 2011

Joaquim Pedret Rovira

¡ Collons quin video clip !

Ni hi habia un que deia: ¡Que n’aprenguin! M’agrada la gent que aporta quelcom a la musica, a la imatge i les lletres. Isabel Cuixet (Directora del Spot Estrella Damm) es molt bona fent llargmetrajets i m’agraden (La vida secreta de les paraules i d’altres), però el videoclips no son cosa seva"
I si a mes, la musica la tenim de casa i bona, molt millor. SALUT

Senyors Tranquil- Indis i Cowboys

Dirigit i Produït per Marc Morera

Joaquim Pedret Rovira Aquest comentari que vaig posar al ‘Facebook’ es politicament incorecte per alguns. No es pot criticar res que tingui gust de Cervessa o fassi olor a Adrià. Que hi farem, aixi es la vida Ferran.

Es veu que hi han coses que no es poden tocar, sobre tot quant arriba el tren a l’estació de Cala Montjoy ¡¡¡Increible!!! I el mateix tren va en direcció contraria a la Costa Brava -va de baixada- (Si ho mireu be, igual us peteu el cul)

Al meu Empordà som així de surealistes i quixots

El Quim Pedret i Rovira

Master amb arros bullit de Cala Yaya Paulina (la meva avia) La millor cuinera del meu mon