lunes, 24 de octubre de 2011

Castell de Quermançó, historia y leyenda, by Quim Pedret

diciembre 4, 2010


Historia

El Castillo de Quermançó se encuentra en la localidad de Vilajuïga, en la comarca del Alt Empordà en la provincia de Girona. Las primeras referencias documentales del Castillo de Quermançó datan del año 1078, cuando Ponç I de Empúries dejó el Castillo a sus hijos Hug y Berenguer. En ese mismo año se instaló en el Castillo el archivo diplomático del Condado.
En el acuerdo firmado por el Conde Hug II de Empúries i el Conde Guislabert II del Rosselló en el año 1085, se hace referencia al castro Karmanzono.
En 1128 el Conde de Empúries Ponç Hug II, por una disputa con el Conde de Besalú, fue atacado, vencido y hecho prisionero por Ramon Berenguer III de Barcelona en el Castillo de Quermançó.
En el año 1138 estalló una nueva guerra entre Barcelona y Empúries, que terminó con la victoria de Ramon Berenguer IV y la decisión de demoler el Castillo. Pero esta demolición no fue muy efectiva, ya que en 1154 se vuelve a hablar del castro Carmazone.
En 1288, durante la denominada cruzada contra Catalunya, Quermançó fue atacado y ocupado por los cruzados franceses del rey Felipe después de repetidos sitios, puesto que sus defensores estaban a favor del rey Pere.
En 1291 los franceses lo tomaron de nuevo y esta vez lo saquearon y lo destruyeron en parte. A pesar de que el Castillo se encontraba en pésimo estado, en 1292 el rey Jaume II mandó mantener allí una guarnición de 12 hombres.
En el año 1472, al final de la Guerra Civil catalana del siglo XV, el castillo fue ocupado por las fuerzas leales a Joan II.
Más adelante se incorporó a la Real Corona y pasó a depender del Duque de Cardona como Conde de Empúries.
En 1808 fue restaurado y fortificado por las tropas napoleónicas que lo utilizaron como almacén de armas y municiones. Sin embargo, una explosión ordenada por el Mariscal Suchet durante la retirada francesa de 1814 dejó el Castillo en ruinas, y así ha permanecido hasta nuestros días.
El Castillo de Quermançó mantuvo un vínculo especial con Dalí, y para el centenario de su nacimiento se proyectó el Órgano de la Tramontana. Ahora en el año 2010 su propietario, el empresario Josep María Martorell, ha adecuado los accesos al Castillo, para poder ser visitado, labor que viene haciendo desde hace unos meses juntamente con el CAT de Vilajuïga y el Ayuntamiento de Vilajuïga, población de l’Alt Empordà



Quermanço Kudry

Oli del Castell de Quermançó de Elena Kudry



La Siete Leyendas

El Castillo de Quermançó (X-XIX) que se halla en el municipio de VilajuÏga, comarca de l´Alt Empordà, provincia de Girona.Este castillo está relacionado con los siete enigmas que quedaron en las leyendas que envuelven esta fortaleza:

1. Su laberinto: Dicen que dentro de la roca en que se levanta el castillo se esconde un laberinto que atraviesa la sierra cercana y se extiende hacia el Port de la Selva terminándose cerca de la orilla del mar. Y algunos pasos subterráneos de este laberinto se cruzan con los pasos del laberinto del Monasterio de Sant Pere de Rodes. En las cuevas de este laberinto escondían sus tesoros los piratas y se llevaban las conversaciones secretas entre los abades del Monasterio, los habitantes y algunos visitantes muy importantes del castillo que no querían revelar sus contactos.

2. Su tesoro: El tesoro más famoso del Castillo de Quermançó es la Cabra de Oro… incluso dibujada por Salvador Dalí. De acuerdo con una versión, esta cabra le pertenecía a un rey moro que habitaba en la fortaleza y desapareció con sus tesoros en el laberinto subterráneo, cuando llegaron los cristianos. Según otra leyenda, esta cabra pertenecía a los judíos que vivían en la vecina VilajuÏga (o “Villa Judía” – en castellano). Ellos la escondieron junto con sus tesoros en el laberinto del castillo antes de ser expulsados del país en 1492.La tercera leyenda afirma que este tesoro es una parte secreta del archivo de los condes de Empuries que habitaban en este castillo.La cuarta leyenda menciona los tesoros de los bandoleros que residían en este castillo.La quinta leyenda narra de los tesoros del mago que vivía aquí en la época de los condes de Empuries.

3. Su archivo secreto: Los Condes de Empuries que fueron señores de este castillo tenían varias capitales y muchas otras fortalezas. Pero está confirmado documentalmente que ellos guardaban su archivo precisamente en este castillo. La leyenda afirma que los condes preferían guardar su archivo en este lugar porque allí había algunos documentos secretos de valor incalculable que se podía esconder bien sólo en el laberinto de Quermançó…

4. El mago: De acuerdo con una leyenda, en este castillo vivía un misterioso “mago personal” de los condes de Empuries y su laboratorio secreto se encontraba en el laberinto subterráneo.Según otra leyenda aquí habitaba el mago Klingsor de Hungría relacionado con el Santo Grial. Y por tanto el nombre de Quermançó proviene de “Klingsor”… Pues la cercana montaña de Verdera era el escenario de los principales episodios del Misterio del Santo Grial, porque allí se encontraba el Castillo de Sant Salvador, cuyo nombre se asocia con el de Monsalvat…

5. La misteriosa condesa de Molins: Cuentan varias leyendas que en este castillo vivía la condesa Teresa de Molins, natural de S. Pere Pescador. Ella abandonó la vida noble para dirigir a un grupo de bandoleros. Recluida durante un tiempo en un convento de Garriguella, ella se escapó para unirse a los bandoleros que se escondían entre las ruinas del Castillo de Quermançó. A causa de los celos u otros divergencias con sus compañeros, la condesa puso fin a la situación una noche de verano de 1826: ella bajó al sótano con una antorcha, encendió la pólvora que quedaba de los franceses y voló el castillo…

6. La fantasía de Salvador Dalí: Otra leyenda muy famosa de Quermançó surgió en el siglo XX, cuando el mundialmente famoso pintor Salvador Dalí expresó su deseo de adquirir este castillo y regalarlo a su musa Gala explicando su elección con el hecho de que desde esta fortaleza se puede ver las puestas de sol más espectaculares del mundo. Pero, como en vez del Castillo de Quermançó él adquirió el Castillo de Púbol, las razones de este acontecimiento dieron lugar a diferentes interpretaciones a las cuales se unieron las sugerencias de Dalí por poner en el sótano del castillo a un rinoceronte para atraer a los turistas e instalar en la fortaleza el Órgano de la Tramuntana, el viento del norte, que iba a funcionar aprovechando su fuerza y transmitir una música surrealista generada por sus sonidos…Ahora parece ser que ya no es imposible determinar, si estas sugerencias fueron pronunciadas en broma o en serio, pero el propietario actual del castillo, se propone realizar este proyecto. La inauguración del Órgano de Tramontana fue anunciada para el año 2004 conmemorando el aniversario de Dalí, pero de momento por diversos estudiso realizados esta aplazada.

7. Los esqueletos encontrados: En septiembre de 2003 fueron publicadas las noticias sobre los trabajos arqueológicos en el recinto del castillo que dieron lugar a otras suposiciones y leyendas relacionadas con Quermançó. Pues en el patio de la fortaleza fueron localizados las edificaciones del siglo XV y un muro más antiguo cerca del cual había dos esqueletos: un adulto y una criatura, “enterrados sin algún cuidado”…



La Comtessa de Molins
Teresa de Molins, natural de St Pere Pescador, va abandonar la vida noble per unir-se com a capitana d’una colla de bandolers. Va ser reclusa un temps al convent de Garriguella, però va tornar amb els bandolers que s’amagaven entre les restes del Castell de Quermançó. Aviat sorgiren enfrontaments i gelosies i la comtessa decidí posar fi la situació una nit d’estiu de 1826. Baixà al soterrani amb una torxa i encengué la pólvora restant dels francesos fent volar el castell.

La Dama de Quermançó
Conten que a la Comtessa de Molins, que habitava el Castell de Quermançó, només li agradava el moll de l’ós i que cap altre menjar no tastava, una obsessió que la portà a la ruïna. Pobra i morta de gana un dia acceptà un pa amb nous d’uns compassius pagosos, i ho va trobar tant deliciós que des del fons de l’ànima esclamà: — Si hagués sabut que el pa amb nous era tant bo, encara ara seria mestressa del castell de Quermançó

Poema de C. Fages de Climent -2002 Centenari

Que Deu ens agafi confessats…Quim Pedret


Des de Shangai amb amor,
 



Ara que está tant de moda posar articles ‘carrinclons’ (paraula de la iaia Paulina) de La Vanguardia i altres mitjans de duptosa procedencia, que es vegi que la família Pedret sabem on tenim el cap. Millor els articles de casa oi?

“… jo estic guanyant molts diners” (que traduït del xinès vol dir: pren nota, tonto, i calçat!)


Mentres vosaltres, amics, rebíeu al Sant Pare i parlàveu d’eleccions per una estranya coincidència, jo volava cap a Shangai (digueu xangai i no shanjai, que fa molt pijo). Feia mesos que havia planejat el viatge . Em calia conèixer de primera mà la industria xinesa (del meu sub sector de flascons per perfumeria). En els darrers anys, les fàbriques xineses s’han introduït en les nostres vides per menjar-se, sense fer soroll i en un sol any (el 2009), prop d’un 15% de les vendes.

La meva tornada aquest divendres ha coincidit amb la cloenda del G20, on Obama i el president xinès han signat el desacord en matèria monetària, i com era d’esperar, els xinesos seguiran fent el que volen amb la seva moneda.

Escric l’article per ordre del director del Matí. Perquè de fet, he decidit no tornar a parlar de la Xina. Del que he vist i del que patirem, més val no parlar-ne. Detesto (em faig gran) la idea d’esdevenir un “quejica” i un visionari apocalíptic. No diré res de nou. Els tèxtils ho han sofert abans, però a tots ens arriba l’hora.

En dos dies he recorregut prop de 500 quilòmetres de macropolígons barrejats amb ciutats-dormitori emboirinades, per visitar 9 empreses del sector. Mentre el taxi, conduit per una mena de Kung-fu panda, pilotava la seva nau com si estiguéssim en un videojoc a més de 150 per hora per autovies amb voreres circulables, jo assumia que allò era real. Hi ha de tot, des del petit taller instal·lat en un antic galliner on una desena de dones decoraven flascons amb una qualitat impecable a 0,01 cèntims (jo ho faig a 0,06), fins a una megafàbrica de motlles que treballa per a tots els vidriers del mon. Els hi compres els equips complerts a 2.000 euros, quan a casa et costen 10.000.

Quasi cap de les industries visitades existia abans del 2000. Es increïble com han pogut créixer a aquesta velocitat. Hi treballen majoritàriament gent jove. Els horaris no son criminals, (de 8 a 5), però els costos son increïbles. El propietari d’una de les vidrieres em deia orgullós que ja pagava 100.000 euros al mes de nòmines per 1200 persones. A Catalunya, amb 100.000 euros paguem escassament 70 persones (de sou!, sense comptar la seguretat social i la retenció de l’IRPF…).

Quan aquest propietari va visitar-me al 2003 (si, ja fa temps que mantinc contactes amb l’enemic…), ell tenia un forn amb 20 Tones/dia de fusió (jo en tinc un de 20 I un de 30). En el 2010, té un forn de 50 i un de 70… Li vaig preguntar que com es veia d’aquí a 10 anys i em va contestar orgullós : “… jo estic guanyant molts diners” (que traduït vol dir: pren nota, tonto, i calçat!). Ah, i tot això exportant un 90%, és a dir, comprant nosaltres!

La darrera visita havia de ser a un distribuïdor de matèries primeres. No va poder ser perquè la guia es va trobar malament (i sense guia estàs mort: no pots agafar un taxi i no pots parlar amb ningú). El motiu de la visita era saber si realment els xinesos tancarien fronteres I deixarien de vendre els elements decolorants minoritaris que només podem aconseguir a Xina (no hi ha mines enlloc més del món). En la darrera compra, el preu s’havia multiplicat per cinc, I el què és més greu, el producte deixarà d’estar en el mercat I caldrà espavilar-se per canviar la composició… ( allò que no he fet en vint anys…)… m’aturo aquí.

Rumiant-ho bé i parlant-ho amb qui m’ha acompanyat, hem decidit no parlar més de Xina. Silenci. Que no es digui que soc apocalíptic quan a més no hi puc fer res. Només Europa I els Estats Units ho poden reconduir, però estan fora de joc. Es una guerra perduda. Xina ens fabricarà tot el fabricable . En 10 anys, tindran els recursos productius i nosaltres ens ofegarem en la paperassa. Europa dissenya plans estratègics, directrius d’obligat compliment que es tradueixen en lleis I reglaments per regular i sostenir, planificar i protegir. Es reuneixen G7, G20 ,G15,… “C’est de la merde!”

Mentre, ells produeixen a tot drap I sense aturador en cap sentit. No hi haurà revolta social la Xina sinó la provoquem aturant les comandes, regulant les importacions i evitant l’enriquiment dels intermediaris i la gent del partit. Només ens en sortirem protegint la nostra industria.

Però m’he conjurat per callar i preparar en silenci estratègies de guerrilles . Com a bon matiner, sé com fer-ho. Sobreviuré, però ho farà occident?
 

Cert, no cal ser molt llestos per veure el que podria pasar i esta passant. Els empresaris amb el seu afany de maximitzar el seu benefici van obrir la caixa de Pándora (és a dir, compraven als xinesos). No es varen adonar que els xinesos són això, xinesos i no idiotes. Ara clamem al cel i culpen al veí de la situació. Cusí Vicens, millor no parlem de la Xina… i anem per feina

Vicenç Pedret i Clemente

Gerent i Propietari de Ramon Clemente S.A. a El Manou (Barcelona)

Vice-pressident i cofundador de Soberania i Justicia

Quim Pedret i Rovira



Pujat per Quim Pedret i Rovira


Solomon Burke & Willy DeVille, by Quim Pedret



El predicador del Soul i el pirata del Rock

Amb dedicatòria


Per una de les primeres persones amigues, que per allà als anys 90 em va ensenyar un ou del poc que se d’informàtica. Un home que el mateix dia de Nadal de l’any 93, em va fotre un cop de mà i no una coça al cul, amb el meu desgavellat ordinador, un 386 de l’any de la ‘picó’.
Moltes mercès amic Salvi Jacomet



solomon-burke

Solomon Burke



Willy DeVille

Willy DeVille ‘El Pirata del Rock’




Quim Pedret i Rovira

Argentina es un país sensa llei? , by Quim Pedret




Quim Pedret / 3 y media de la madrugada en Buenos Aires


Una guerra de mezquindades

1210_soldati_sangre_g_jpg_239130615

Lo que en Catalunya y en España nos esconden



Un ocupante herido por los vecinos de Soldati es cargado por dos hombres hasta la ambulancia del SAME. (Captura de TV) Ampliar

Un ocupante herido por los vecinos de Soldati es cargado por dos hombres hasta la ambulancia del SAME. (Captura de TV)

Cortesia de Clarin.com

Pujat per Quim Pedret

La Radio a Casa, by Quim Pedret



RADIO ONA PEDRET

Uns dies de probes



quermançoquimpedret



Nota de Radio Ona Pedret (La Casa del Radio)

A partir de......, començarem les ‘emisions radiades’ posant comentaris, musica, humor i demés amb arxius de MP3, passades les eleccions mirarem de estar connectat amb vosaltres en directe cada nit, també a traves de la xarxa amb el Winamp. Col.laborarà amb el seu humor i a vegades amb una mica de mala llet (es la edat) la iaia Francisca Maluc i Pi, veïna de Garriguella , mes coneguda com LA TIETA CISQUETA.



Quim Pedret i Rovira

Alicia Viñas i Lluís Roura a Vilajuïga, by Quim Pedret



Vilajuïga / 25.11.2010

Avui dijous, 25 de novembre, a les vuit del vespre ha tingut lloc al Celler Espelt, de Vilajuïga, la darrera ‘Tertúlia al Celler’. El artistes-pintors que també s’han convertit en escriptors, han sigut l’Alicia Viñas i Lluís Roura. Ha presentat la tertúlia el director de el Setmanari Empordà, en Santi Coll. El títul de la xarrada-tertulia ha sigut ‘L’ofici de pintar’. Hem vist cares conegudes del mon de l’art, la pintora Elena Kudryashova, el Josep Mª Compte i Ricart Anson entre d’altres amics.


Tertulia a Vilajuïga

CollRuraViñas3

Un moment de la tertulia al Celler Espelt Foto: Quim Pedret




LluisrouraAliciaviñas

El tertulians, Roura i Viñas Foto: Quim Pedret


CollRouraviñasortega

Lluís Roura, Josep Mª Ortega, Alicia Viñas i Santi Coll Foto: Quim Pedret


Rourasanticoll

El periodista Santi Coll i el pintor Lluís Roura Foto: Quim Pedret


AliciaViñas

Alicia Viñas Foto: Quim Pedret


Quim Pedret i Rovira

Fotograf i Escriptor

El Dret d’escollir la meva llibertad…by Quim Pedret




La meva libertat..

Quant cridàvem llibertat” a la fi del 70, molt pocs ens imaginàvem que anys mes tard la llibertat seria per organitzar-se uns quant i per controlar la situació i repartir-se poders, omplir-se les butxaques i ase l’últim.
Ara que els hi explicarem al nostres fills, amb un sistema destrossat per una paraula i un sentiment que es diu “llibertat”?. Que els explicarem als més de 4 milions d’aturats, que ja no tenen ni per menjar, ni on refugiar-se i els queda en prou feines un mísera l’assistència social?. Qui tindrà el valor de cridar llibertat a tots aquests milions de joves als quals els denominem “la generació perduda” que molts ni tenen present, ni veuen un futur millor?
Com explicaré el que es la llibertat, i si tenen una mica de temps, el que significa aquesta mena de democràcia i amb aquest mal seny. Alguns polítics han arruïnat la paraula llibertat…. i que ens queda?
M’agradaria estar equivocat i saber que els milers de polítics, que diuen que treballen per a nosaltres, ens ho poguessin demostrar-nos, una sola punyetera vegada, si es possible.
Vull creure amb l’home

I mentrestant us puc explicar el que es la vergonya. De que va servir aquell crit social, demanant llibertat en vers al dictador? De que ha servit tot aquest nou circ social? Viurem millor a partir d’ara? Canviaran les coses? Os seguirem passant vergonya? Vull creure amb l’home
Si. Vergonya és el que no tenen tots aquesta mena de mercenaris de la gloria, dels minutets de gloria (quatre anys) que volen dirigir el meu poble, país, el parlament, els sindicats i els diferents estaments públics. D’ells, i no meva, ni del ciutadà, es la culpa de que la gent es quedi a casa i passi de quasi tot, potser pensant en el futbol del dilluns o en les rebaixes de Nadal del Corte Inglés, cara un bon Nadal i somiant amb la Loteria de Madrid. Perque? Per ofegar les penes, a cops de pilota
Vergonya és el que no tenen, ni coneixen, quan parlen i parlen, per poder seguir vivint dels contes, i amb el porta a porta ens van mendicant el vot. Sí, viuen del conte -paguem nosaltres- i de no saber solucionar-nos els problemes i així anem de malament i com més va, anem a pitjor. Fins el moment s’incrementen els impostos, els preus, la vida i baixa el sou mitjà, el treball, i puja l’intranquil·litat en tots els aspectes socials. Espereu el primer de any, com cada anys amb ‘l’alegria’ de saber de la pujada de la llum i les serveis públic. Un gener magra i un febrer molt pitjor.
I El pitjor de tot, és que hi ha que encara es creu tot això, tot aquest muntatge. Hi ha qui segueix pertanyent a partits polítics i aplaudint paraules buides, que la recent història ens ha demostrat que són paraules sense més, perquè no hi han resultats efectius per la majoria de les persones senzilles i corrents, -quasi totes- i sí en canvi per a ells -poltics-, que un darrere l’altre, es van alternant en el seient del ‘servei públic’ – diguem poder- i omplin-se les butxaques, llaurant-se un futur per als seus i a nosaltres: “El si t’he vist no m’acordo, i si m’enredorto, no se on era”. ‘Avui robes tu i demà robo jo ,no hi ha cap pressa’
Voldria que no fos així. Vull anar molt equivocat; estar totalment errat i que els milers i milers de polítics pagats a sou nostre, per descomptat, i molt per sobre de la mitjana de sous de un treballador normal, poguessin demostrar-nos, una sola vegada si fos possible, que tot pot i te de canviar. Que la llibertat no sigui una paraula que a vegades sona be i que serveix als llestos, per acusar als altres de feixistes, antidemocràtics o anti sistema si no els accepten com el que ells pretenen que fóssim. Voldria que fos així perquè, ni hi hauria tant aturat, ni tant descontrol i començaria a creure que els nostres fills, si tenen un futur.
Voldria que tots aquests que van a aplaudint als mítings i aplaudir tonteries, -que ni ells se les creuen- tinguessin la consciència tranquil·la certament de saber que recolzen el ben comú, el be de tots, i no el dels de sempre. Voldria tenir la llibertat de que un dia em poguessin tornar el meu valuós vot amb interesos, net i clarsi. I si les coses van a maldades i m’aguessin traït, que ho paguin a nivell juridic penal o civil.


Però malgrat els meus dubtes i potser algunes renuncies, sobre la llibertat i la vergonya que em fa passar certa societat i masses plitics, encaraper sort crec en el jovent i en l’home, un home que ha fet i fa la seva feina ben feta, ja que malahuradament i ho dic amb un xic de vergonya: ‘Ja fa temps que vaig de deixar de creure amb totes les idees’, però avui diumenge al matí aniré a votar. Perqué no? Ting el dret d’escolir i encara no he perdut la vergonya



Quim Pedret i Rovira

Fotograf i Escriptor