Al meu amic Miquel Gotanegra, un bon home
Avui és una d’aquells dies que t’agrada recordar. També ho era el dimarts passat al matí, quan sense obrir el Setmanari Empordà, em vaig trobar la seva foto, amb uns amics i un cistell de cireres a la portada i un President. Al primer moment vaig pensar: “Que fan les cireres de Torrelles de Llobregat (el primer productor de cireres del nostre país) o de Cervelló)?” Doncs no, eren cireres del Empordà. (tinc de ser sincer; ja havia vist la portada el dia abans) shshs
Si al passejar direcció a la botiga, et trobes un home mig despistat. amb un mòbil a la mà, atrafegat amb els missatges, noms i números, pot ser un amic. Avui ha estat el cas. Era un amic. No és un amic qualsevol. No es que els altres siguin qualsevol. Ningú és qualsevol. Ells és en Miquel. Tal com raja. És el ‘veí’ de més de 30 anys. Es diu ràpid. És el gendre del meu amic Miquel de la Carnisseria Victoria de Roses. Es el que un dia es va convertir en el marit de la bona amiga María. I amb el veïnatge i ‘Pas a Pas’ varem agafar confiança. Tinc de reconèixer sincerament que mai ha estat una amistat d’interessos de cap banda, ni d’hotels, ni de restaurants o grans sopars, però sí d’algun cafè a l’Hostal Puig-Rom de la ‘Pepi’, es que avui parlo de la gent que forma part de la meva història a Roses, de veïns que et deixen la seva petjada, com la sabateta d’un nen que porta el nom que un dia la Maria va escollir: ‘Pas a Pas’. També podria parlar de la meva benvolguda Pepita. Ara no toca. Un dia parlaré d’ella i el que ens va unir. Avui és el dia del Miquel Gotanegra. No el del Pere. No. Dos amics, veïns i alhora que siguin família entre ells, és molt, No?. Oi Pere Gotanegra? Un dia parlaré de tu i la nostra amistat de fa uns 40 anys. ufff ¡Caray! com passa el temps. Però avui no toca. La setmana que be.
Tot be Miquel? No sé si tens molta feina i càrrecs, abans vas ser Regidor de Turisme. Treballes massa.
Miquel Gotanegra y Marlene Moreau
Recordes quant varem portar l’Erasmy un Tren o més aviat un Vagó amb l’Erasmy?. Era el any 1995 Per motius que no puc jutjar, va desaparèixer el Vagó Dalí. A mi m’agradava. Ho recordes Miquel? Recordes una tarda en l’estació de Perpinyà, be tu no hi eres, jo feia les fotos (tu et vas quedar a Roses preparant el Cadillac, per a la padrina… la Marlene Moureu) Recordes del sopar amb pastís?. Ara també portes alguna cosa relacionat amb una estació. L’anomeneu Estació Nàutica oi? (nom curiós), que segurament ens farà arribar a tots el tren de l’amistat en aquesta estació, però que sigui com la nostra, que sigui una amistat sense condicions, no una amistat provisional, ni d’un sol ús. Algunes amistats no son massa profundes, son supèrflues o d’interessos creats (sol passar a la política), altres amb el temps guanyen, sense interessos, son sinceres i sempre amb validesa (com la nostra). Ella (la María) i tu ho sabeu.
Portada Setmanari Empordà
Saps que no m’interessen les teves idees. Ni tan sols t’he preguntat si en tens, ni tu a mi tampoc. No sé molt del teu negoci com a tal. Però evidentment que et desitjo el millor. No m’interessa, presumir de tenir un amic d’hotel de luxe. Per a mi no vull luxes. El luxe és poder trucar-te i dir-te: ‘Hola noi, que tal per casa?’
Mai he menjat, ni he dormit en una Terrassa, tampoc feia cap falta, per saber que darrere d’un home, una dona i d’una família, hi ha una bona gent i la bona cuina, la del teu germà, en Norat. Un gran Hotel. Luxes? No sé, ni m’interessen.
Te de ser possible que quasi tots tinguem alguna cosa bona, jo la dona i el meu fill (i es moltíssim) Tu, els teus i la dona. Alguns gairebé tenen moltes coses i potser no tenen quasi res. Llàstima.
Miquel, ets un bon home. En la ‘distància’ i en els anys, (com deia abans, més de 30 anys) fins i tot em tens a mi d’amic, un ciutadà més, ara circumstancialment veí de Vilajuïga, però de Roses, a on ens varem conèixer i saps que pots usar aquesta amistat quan et vingui de gust.
Miquel, benvingut a Vilajuïga. Saps que aquesta és la teva casa. Però un dia, no ‘Pas a Pas’, sinó amb el cotxe, vindrem a la teva ‘Terrassa’ i ens prendrem el luxe de fer un cafè junts, cara a cara i front del mar. Avui m’has alegrat un xic el matí, després de l’últim so de la teva botzina del teu cotxe, amb la finestra oberta i una calor terrible amb el: ‘Fins un altre dia Quim’
Gracies Miquel per ser el Miquel que vaig conèixer
Una abraçada
Per cert li van agradar les cireres al nostre amic Artur? Quin Artur? Doncs crec que és el nostre President. Els dos ho sabem.
El Quim Pedret des de Vilajuïga per en Miquel Gotanegra i Portell
No hay comentarios:
Publicar un comentario