Reflexions d’una mare (Quety Catar)
Al dia que el meu fill va trobar feina com a Mosso d’Esquadra em vaig sentir orgullosa. Orgullosa per el meu fill i orgullosa com a catalana. S’ha acabat la repressió policial, ara tindrem els mossos per que vetllin per nosaltres, -vaig pensar. Conec el meu fill, el seu tarannà pacífic, la seva integritat, el seu sentit de justícia i la seva voluntat de servir. Va ser un dels dies mes feliços de la meva vida, i el meu fill tenia el futur assegurat.
Ara estic mirant la televisió amb la meva veïna i veig al meu fill entre els Mossos, el conec be, inclòs darrera l’uniforme d’antiavalot que amaga la seva cara, però no el seu posat, la manera de caminar, els gestos i el veig carregar contra els indignats. El veig carregar, no defensar-se. ni aturant la violència. está carregant contra mi, perquè no puc deixar de ser una indignada mes. Cada cop que ell dona ‘fortuïtament’, el rep el meu cos, no puc mes que pensar. Que s’ha fet del meu fill?. De on surt aquest odi, crec que tan innecessari, per fer una acció així? Que he fet de malament?
Els meus ulls s’ha m’omplert de llàgrimes, no he pogut evitar-ho. Sé que la meva veïna també l’ha reconegut, l’ha vist créixer, i ha jugat amb els seus fills.
No puc mirar la cara de la veïna, tinc massa vergonya. De sobte i amb força m’agafa’t la ma; però a la vegada es una ma càlida com mai ho habia sentit, una ma plena de tendresa i comprensió, que fa que ens mirem als ulls i parlem sense dir-nos res.
Al cap d’uns moments em sortir al carrer, anem direcció al Portal de l’Angel, i la meva amiga em diu: "Difícil treball el dels pares, no podem descansar mai, sempre tenim de donar bon exemple" i m’ha fet un somriure de complicitat que acaba amb una rialla .
.. i ara quasi estem arribant a la Plaça Catalunya. Anem agafades de la mà, espero que el meu fill ens vegi.
Quety Catar
amb un peto per la meva amiga Enri
Quim Pedret Rovira
No hay comentarios:
Publicar un comentario